Diferents vots, moltes vides

La campanya s'ha anat tornant aspra i desagradable a mesura que les intuïcions, els prejudicis i les evidències (que hi ha de tot) apunten una gran i sòlida mobilització del vot a les candidatures explícitament independentistes, mentre que, en canvi, existeixen molts dubtes sobre el sentit final del vot en una part gens menyspreable de la resta de l'electorat. Qualsevol anàlisi una mica detallada de les enquestes del Centre d'Investigacions Sociològiques o dels baròmetres del Centre d'Estudis d'Opinió apunten a aspectes de la conducta electoral que s'estan observant des de fa anys. Amb l'excepció del 2012, era costum que a les eleccions autonòmiques catalanes votés menys gent que a les eleccions generals. Els perfils de la gent que va menys a votar a les catalanes són persones amb nivells educatius més aviat baixos, amb rendes familiars inferiors a la mitjana, que viuen en barris populars i/o en ciutats de grandària mitjana o gran, concentrats a les zones metropolitanes, en general són més joves i, en molts casos, presenten perfils lingüístics més centrats en l'ús del castellà com a llengua primària, cosa que apuntaria a processos d'immigració antics o recents. No hi ha res nou en tot això. De fet, aquest tipus de caracterització correspon molt notablement al perfil d'abstencionista en qualsevol elecció. L'única cosa que passa és que a les eleccions autonòmiques o, en menys mesura, a les eleccions locals el percentatge d'abstencionistes augmentava si ho comparàvem amb el de les generals.

Incorporem-hi algunes dades. A Barcelona, el 2006 i el 2010, la distància en l'índex de participació entre els barris de Marina o Torre Baró i els de Tres Torres o Galvany era de més de 40 punts. El 2012 les diferències es redueixen lleugerament, ja que si bé a tot arreu augmenta la participació (recordem que van ser les eleccions posteriors a la gran mobilització de l'11-S del 2012), creix proporcionalment més la participació en barris populars que en els més acomodats. Però encara així, són sempre més de trenta punts els que separen les dues realitats socials. Són dades només de Barcelona. Però qualsevol que tregui el cap a les ciutats de la conurbació metropolitana barcelonina trobarà evidències semblants (Badia, Sant Adrià, diferents barris de Badalona…), o en altres circumscripcions (Constantí, barris com Bonavista o Campclar a Tarragona…) amb distàncies potser menys ressenyables, però igualment significatives. Amb tota aquesta argumentació tracto de situar el debat en una zona menys emocional, de més normalitat, però, al mateix temps, no convé deixar de banda el tema.

Què és el que ha passat perquè ara tot siguin esments a orígens d'uns o uns altres, al fet que s'al·ludeixi constantment a la “majoria silenciosa” o s'emfatitzi la connexió entre indecisió i nivells de renda inferiors. La resposta és fàcil. Aquestes no són eleccions normals. S'estan posant en joc moltes coses. La mateixa candidatura clarament hegemònica de Junts pel Sí caracteritza les eleccions de diumenge que ve com “el vot de la teva vida”. Aquesta apel·lació a la vida suposa situar les opcions electorals a l'esfera del tangible i de l'intangible, incorporant-hi no només les condicions materials de la vida de cadascú, sinó també l'espai dels sentiments i les emocions, les cruïlles de la identitat actual i futura de cadascun dels votants. No ens enganyem. Aquesta interpel·lació a pensar el vot en clau vital després no es pot rebaixar a aspectes merament racionals. És, per tant, normal que en un terreny que té molt d'emocional, hi hagi nervis, tensions i sortides fora de to. Si les campanyes ja són terreny adobat per a això, aquesta molt més.

Convindria, per tant, en aquesta setmana que ens queda per (no) sortir de dubtes, que moderéssim els arguments que tendeixin a mobilitzar els votants indecisos situant-los en dilemes que aprofundeixin solcs i fronteres que després ens costarà reduir o fer més poroses. No crec de cap manera que el 27-S sigui el vot de la meva vida. És un vot de la meva vida que afegeix un esglaó més, espero, a millorar la vida de tothom amb qui convisc. No d'uns o d'uns altres. En el camí de lluitar contra les desigualtats, però reconeixent les diferències. Discutim de tot i acceptem els conflictes que ens enfronten, però no situem la confrontació en dilemes que després resultin irresolubles.

Joan Subirats és catedràtic de Ciencia Política de la UAB.