Eleccions crítiques

El sobiranisme es troba en condicions de guanyar les eleccions que han de celebrar-se a Catalunya d'aquí a una setmana. No obstant això, l'allau de nous vots independentistes que s'esperaven en tombar la cantonada sembla més aviat un mite. D'acord amb el sondeig de Metroscopia que publica avui EL PAÍS, la intenció de vot cap a les candidatures sobiranistes (Junts pel Sí i CUP) amb prou feines avança respecte dels resultats de les autonòmiques de 2012, quan CiU i ERC van concórrer a les urnes sense amagar les seves sigles. La mateixa estabilitat s'observa en el conjunt del camp no sobiranista, on es dirimeix, això sí, una redistribució diferent de suport entre partits mitjans i petits, amb Ciutadans en una posició destacada.

Si el resultat final s'assembla a la intenció de vot dibuixada per l'enquesta —no sabem l'impacte de la recta final d'una intensa campanya—, Artur Mas tindrà serioses dificultats per fer-se reelegir, tenint en compte la baixíssima estima cap al president detectada pel sondeig i manifestada per qui hauria de ser el seu principal suport, la CUP. Que l'impulsor institucional de la independència de Catalunya sigui un polític que una bona majoria de catalans (60%) vol veure fora del càrrec —inclosos el 24% de potencials votants de Junts pel Sí i el 78% de la CUP— dóna la mesura del fracàs que pot suposar per a Mas l'aventura en què ha embarcat els seus conciutadans; i tot per desembocar en una partició política de la societat catalana no gaire diferent a la que ja existia, però més tensionada socialment.

El que es percep és una part gens negligible de persones que tenen intenció de votar Junts pel Sí o la CUP, però no volen una declaració unilateral d'independència. El passaport espanyol i les relacions amb la resta dels espanyols valen molt més del que es podria pensar a la vista del terrabastall organitzat pels partidaris de la desconnexió, com ho revela la resposta a la pregunta sobre la nacionalitat. Més de sis de cada deu volen la doble nacionalitat catalana i espanyola, i només opten exclusivament per la catalana poc més de dues de cada deu. Ítem més, el 66% vol que la victòria del sobiranisme s'entengui com un mandat per negociar amb el Govern espanyol la possible independència. Aquesta opinió es registra fins i tot entre la majoria de potencials votants de Junts pel Sí.

Tot això certifica, per si algú tenia dubtes, els errors comesos en els anys anteriors i el temps perdut pels atrinxerats en la ruptura amb l'Estat i en l'entossudiment a tot canvi. Aquí hi ha un problema polític evident, que el PP no ha sabut resoldre i fins i tot ha agreujat. La fermesa rocosa demostrada per les opcions independentistes es correspon amb l'estabilitat del camp contrari en la pròpia Catalunya, però entre aquelles i aquestes hi ha moltes persones que, sense desitjar la ruptura, tampoc volen la mera continuïtat. La probable derrota del statu quo és una de les conclusions que no es pot defugir.

Existeix un ampli nombre de catalans que, sense renunciar a Espanya, estan disposats a emetre un vot tàctic a favor dels corrents independentistes, ja sigui per disposar dels hipotètics avantatges de la suma de les dues situacions o simplement per enviar un missatge rotund al Govern central contra la continuïtat de l'actual estat de coses. Alhora, hi ha nombrosos catalans partidaris d'opcions no sobiranistes que volen competències noves i blindades per a Catalunya. Mantenir sòlidament que no hi ha res a negociar, com ha sostingut el Govern de Rajoy, només ha servit per consolidar una unitat artificial del bloc sobiranista i incrementar l'interès per la tercera via. Continuar negant la necessitat d'una reforma constitucional també és un pedaç inútil. El que fa falta és un nou pacte per desentrellar els problemes pendents i avançar cap a un Estat més eficient, en comptes d'enrocar-se en el conservadorisme.

Les eleccions catalanes del 27-S són crítiques per fixar la voluntat dels catalans, i no ho seran menys les generals de desembre. Els dirigents polítics en disputa hauran de tenir-ho molt en compte a l'hora de plantejar als ciutadans les seves ofertes per al futur d'Espanya. Es tracta de demostrar la voluntat de reconduir el conflicte polític plantejat a Catalunya cap a vies negociadores i de rectificar l'estèril immobilisme del Partit Popular. A l'espera de les votacions, hi ha raons de sobres perquè els dirigents emprin les seves energies en tasques més constructives que la de tensionar els ciutadans i portar-los a trencar-se entre si.