Espanya davant el 27-S

La història d'un fracàs compartit: això és el que ha passat els últims anys entre la Generalitat i el Govern central. Per descomptat, la gran responsabilitat recau en el Govern de la Generalitat i les forces polítiques i socials que li han donat suport. Però, a un altre nivell, el Govern central no ha fet cap esforç polític per canalitzar el problema. Sense voler equiparar la responsabilitat de tots dos, ni un ni un altre, cadascun en el seu àmbit, han estat a l'altura de les circumstàncies.

La Generalitat no hi ha estat perquè el seu Govern ha actuat d'una manera populista i victimista, ha forçat al màxim la pressió sobre les institucions de la societat catalana i sobre els mitjans de comunicació per donar a entendre que a Catalunya el desig d'independència era pràcticament unànime. Els elements utilitzats amb aquest objectiu han estat, entre d’altres, el càlcul esbiaixat de les balances fiscals, la demagògia sobre el maltractament econòmic a Catalunya, el falsejament de la història en la commemoració de l'any 1714, expressions insultants com el lema “Espanya ens roba”, que fàcilment poden provocar ressentiment entre ciutadans, o l'ús de símbols com a instruments partidistes en comptes de com a llaços d'unió.

Cal destacar també el perjudici a l'ètica política que ha provocat el menyspreu pel dret, en situar una suposada voluntat del poble per sobre de lleis i sentències, incomplides, a més a més, ostentosament per les autoritats catalanes, així com la simplificació de la idea de democràcia en deixar-la reduïda a l'exercici d'un genèric dret a votar, amb menyspreu dels principis de legalitat, representació política, pluralisme i divisió de poders, essencials i insubstituïbles en qualsevol Estat democràtic de dret. Les tensions i fractures que tot això ha suscitat són responsabilitat del Govern de la Generalitat.

D’altra banda, el Govern espanyol tampoc ha estat a l'altura de les circumstàncies perquè ha romàs impassible davant aquesta situació, sense adoptar cap gest o mesura d'acostament, no tant a les institucions deslleials de Catalunya, sinó als ciutadans, també ciutadans espanyols, que s'han sentit que no els han ajudat ni els han donat suport. El que esperaven molts catalans del Govern d’Espanya eren rèpliques rigoroses als arguments nacionalistes (balances fiscals, presumpta discriminació econòmica, tergiversacions històriques, permanència en la UE), informes d’especialistes respectats sobre les conseqüències econòmiques, jurídiques i cíviques d'una ruptura territorial, així com més proximitat emocional. El Govern d’Espanya no ha fet res d’això. Simplement s'ha limitat, en els supòsits més cridaners, a interposar recursos judicials –un deure estricte, d'altra banda– que han resultat insuficients per evitar que s'instal·lés en la mentalitat de molts catalans la idea que una ruptura era possible, fàcil i convenient.

Ni d'una part ni de l’altra, a més a més, s'ha volgut considerar que en el desenvolupament dels esdeveniments durant aquests últims anys ha influït, i potser de manera determinant, el clima social, econòmic i polític que ha dominat a Espanya. Heus aquí una altra conseqüència de la crisi econòmica i institucional: interessadament magnificada per a l'ocasió, ha aportat nous motius per a la separació, posant en qüestió les bases constitucional, econòmica, social i cultural del conjunt. Dit col·loquialment: només en una Espanya que funcioni bé recuperarà la societat catalana la seva vitalitat, embranzida i sensatesa.

Cal recuperar l’ímpetu intel·lectual i el coratge civil, polític i moral de la Transició

Ha arribat, doncs, el moment de reflexionar amb urgència sobre les reformes que poden resultar convenients, des de canvis en la Constitució fins a canvis avui necessaris en economia, educació i cultura, Estat del benestar, amb l'objectiu de contribuir a un augment de la riquesa i a la reducció de la desigualtat social. La nova etapa de la vida espanyola ha d'estar presidida per un esperit reformista, que recuperi l'ímpetu intel·lectual i el coratge civil, polític i moral, dels millors passatges de la Transició.

Únicament així podrà superar-se el mal anomenat problema català. I és millor confiar més en l'embranzida de la societat, dels individus que la componen, que esperar-ho tot, passivament, de les institucions públiques. Aquestes institucions mai exerciran la seva funció adequadament sense uns ciutadans que les impulsin, les controlin, hi participin i, a través dels mecanismes democràtics, les liderin. La classe política no pot distanciar-se tant de la societat com ha passat en l'última dècada, però tampoc la societat ha de menysprear tant els polítics, escollits directament o indirectament pels ciutadans, en certa manera el seu mateix reflex. Regenerar implica, primer de tot, reformar les institucions públiques i dinamitzar la vida social.

La solució, en tot cas, exigirà pedagogia democràtica i canvis en el model territorial de l’Estat. Aquests canvis han de basar-se en els valors de llibertat i igualtat dels ciutadans, no en el cultiu abstret i narcisista de les petites diferències, amb freqüència més inventades que reals. Un Estat és només un instrument per garantir aquesta llibertat i aquesta igualtat, inseparables de la solidaritat, i no és la seva missió fomentar motlles identitaris que solen posar límits il·legítims a l'exercici dels drets fonamentals basats en aquests valors. Una societat lliure mai és homogènia sinó que és plural. Plural és Catalunya, plural, també, la resta d’Espanya, plural, el conjunt de les dues. Una societat en la qual els individus gaudeixin dels mateixos drets és l'única garantia per superar conflictes territorials.

La societat catalana només recobrarà la vitalitat, embranzida i sensatesa en una Espanya que funcioni bé

És l'hora de defensar la nació constitucional, és a dir, el conjunt dels espanyols units pels principis i les regles de la Constitució. Aquesta nació necessita reformes que millorin l'articulació i el funcionament de l’Estat en què està organitzada. Aquesta nació és el nostre àmbit de convivència i la seva fallida suposaria la ruptura d'aquesta convivència, ens conduiria cap a divisions i enfrontaments que no beneficiarien ningú i perjudicarien a tothom.

La nació constitucional no és el conjunt d'espanyols a la recerca d'una pretesa identitat col·lectiva basada en la llengua, la cultura o la tradició històrica, sinó el conjunt de ciutadans units pels valors constitucionals, els grans valors provinents de la Il·lustració: la llibertat, la igualtat, la solidaritat, el respecte als drets fonamentals, la democràcia, el pluralisme ideològic, polític i cultural. El Círculo Cívico de Opinión defensa aquesta idea de nació constitucional com el millor antídot de fractures internes i, al mateix temps, subratlla la necessitat de mostrar-se obert a totes les reformes constitucionals i institucionals necessàries per millorar el funcionament del nostre Estat.

Francesc de Carreras, professor de Dret Constitucional, i José Luis García Delgado, catedràtic d’Economia, en representació del Círculo Cívico de Opinión.