Patrimonialisme plebiscitari

El concepte patrimonialisme plebiscitari l'encunya el politòleg Stephen Hanson en un article publicat el 2011 a la revista de l'Acadèmia Americana de Ciències Polítiques i Socials amb el títol Plebiscitarian patrimonialism in Putin's Russia. Hanson sosté que les eleccions presidencials russes del 2008 són una forma de patrimonialisme plebiscitari. Després d'esgotar el màxim de dos mandats presidencials consecutius que fixa la Constitució, Putin es resistia a deixar el poder, per la qual cosa va designar el manejable Medvédev candidat a presidir la Federació Russa.

Medvédev va guanyar les eleccions i durant el seu mandat va actuar al dictat del primer ministre designat ad hoc: Putin. Medvédev mai es va plantejar presentar-se a la reelecció. Era un home de palla. Després d'un únic mandat es va apartar perquè Putin pogués recuperar la presidència, la seva presidència. El patrimonialisme plebiscitari, segons Hanson, combina la concepció de l'Estat com si fos una propietat privada del governant –característica del patrimonialisme clàssic descrit per Max Weber– amb mecanismes electorals democràtics. Així, qualsevol desacatament val mentre el poble ho confirmi a les urnes.

No pretenc establir aquí una comparació entre el cas català i el cas rus, ni entre Putin i Mas, ni tan sols entre els seus respectius homes de palla, Medvédev i Romeva. Els antecedents històrics i les condicions politicosociales de tots dos casos són molt diferents. No obstant això, salvades totes les distàncies, l'estratègia de fons sí que és semblant, i el concepte de patrimonialisme plebiscitari em sembla perfectament aplicable a l'anàlisi de la situació política que viu Catalunya a les portes de les eleccions del 27 de setembre.

Només algú convençut que Catalunya i les seves institucions d'autogovern li pertanyen és capaç de convocar unes eleccions de manera tan avantatgista com ho ha fet Mas amb motiu del 27-S. Ho demostra el sol fet que les eleccions se celebrin el 27 de setembre amb la indissimulada intenció que l'inici de la campanya electoral coincideixi amb la celebració de la Diada, convertida en els últims tres anys en una quermes independentista. La campanya electoral comença, així, perjudicant la neutralitat institucional amb un fastuós homenatge a dos de les formacions concurrents, Junts pel Sí i la CUP, amb l'ANC i Òmnium com a jutges i part.

Col·locar unes eleccions que es pretenen transcendentals el 27 de setembre, quan el 69% de l'àrea metropolitana de Barcelona –gairebé un terç de la població total de Catalunya– estarà de pont, no sembla la millor manera de promoure una participació històrica. Quina casualitat que l'àrea metropolitana de Barcelona sigui juntament amb la de Tarragona la zona més refractària a les tesis independentistes, com es va poder comprovar tant a la consulta alternativa del 9-N com a les últimes eleccions municipals. A més de perdre l'alcaldia de Barcelona, els partits independentistes van obtenir a les eleccions de maig un resultat calamitós en ciutats com l'Hospitalet i Badalona, la segona i la tercera més poblades de Catalunya. Pretendre un resultat històric al mateix temps que s'afavoreix l'abstenció de l'àrea on es concentra més de la meitat de la població tampoc sembla la fórmula més democràtica.

L’ofuscació de Mas és tanta que no només està disposat a proclamar la independència en contra de la Constitució i de l'Estatut, sinó fins i tot en contra de la majoria dels catalans

Menció a part mereix la voluntat proclamada per Mas de tirar endavant la secessió fins i tot en el cas que les forces independentistes obtinguin la majoria absoluta en escons però no en vots. És el que té concebre Catalunya com una propietat privada. La seva ofuscació és tanta que no només està disposat a proclamar la independència en contra de la Constitució i de l'Estatut, sinó fins i tot en contra de la majoria dels catalans.

Els independentistes pretenen utilitzar unes eleccions autonòmiques ordinàries per sotmetre a votació una il·legalitat. I a sobre Junqueres, en l'anòmala entrevista que li va fer fa poc TV3 ni més ni menys que com a cap de l'oposició!, exigia als que ell denomina “partidaris del no” que respectin el resultat de les eleccions. Però què significa per a ell respectar el resultat de les eleccions? Perquè si es refereix a acceptar que el guanyador o guanyadors tindran dret a formar govern i a desplegar el seu programa en tot el que s'ajusti a la legalitat i dins de l'àmbit de competències de la Generalitat, això està fet. Faltaria més. Però el que no és just és que un governant decideixi sense encomanar-se a Déu ni al dimoni que la Constitució i l'Estatut són paper mullat, i que a sobre es pretengui que el conjunt dels ciutadans respectin el seu desacatament i hi donin suport.

Els ciutadans de Catalunya tenim el 27-S l'oportunitat de demostrar que Catalunya no és propietat dels nacionalistes. No l'hauríem de desaprofitar.