Una llei de dependència connectada al respirador

Atendre els 139.533 catalans que tenen concedida una prestació o servei dins del marc de la Llei de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència implica destinar-hi més de 1.011 milions d'euros. D'aquesta quantitat, la Generalitat n'aporta el 82,5%, al voltant de 910 milions d'euros. El Ministeri de Sanitat, per la seva banda, transfereix 192 milions, quatre vegades menys. Aquesta diferència de xifres explica les llistes d'espera de dependents i els problemes que tenen les entitats que treballen en aquest àmbit. Totes coincideixen a fer el mateix diagnòstic: la llei de la dependència està mal finançada i els intents de la Generalitat per mantenir l'ajuda han resultat en algunes ocasions nocius.

El problema no és nou. El 70% del pressupost per a programes del Departament de Benestar Social se l'endú el pagament de la dependència. La Generalitat inclou dins dels greuges del Govern central el fet que la llei hauria d'estar finançada per parts iguals entre les dues administracions. Però el text de la norma, aprovat el 2006 pel Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, diu una cosa ben diferent. L'aportació de la comunitat autònoma serà, per a cada any, “almenys igual” a la de l'Estat. Sanitat, malgrat haver retallat 240 milions d'euros en tres anys, compleix el que s'ha acordat.

El nombre de beneficiaris de prestacions és un 11% menor que quan l'extinta federació de Convergència i Unió va revalidar la seva victòria a les urnes el novembre del 2012. En aquell moment eren 157.653 els catalans amb ajudes concedides. Un altre indicador és el de programes d'atenció individualitzada (PIA), que fan la valoració mitjançant la qual s'atorga una ajuda a una persona que té reconegut el grau de dependència. En aquests gairebé tres anys 50.489 persones no han pogut accedir a les ajudes, en molts casos perquè se'ls atorgaven quan ja havien mort.

“Ara estem començant a veure la llum però han estat anys molt difícils”, assegura Cinta Pascual, la presidenta de l'Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA). Durant 14 mesos, la Generalitat va frenar el lliurament de les anomenades prestacions vinculades al servei (PEV), una ajuda que sufraga una plaça de residència privada a l'espera d'alliberar-ne una de pública. La decisió va generar malestar en el sector, que va considerar que es violava un dret subjectiu dels dependents, a més dels seus interessos econòmics. Benestar les va recuperar l'octubre de l'any passat, però per a supòsits molt limitats.

La Generalitat va assegurar que prenia aquella decisió per la retallada de les transferències de Sanitat i per la dura situació de la tresoreria de la Generalitat, un argument que el Govern també ha fet servir per retardar pagaments de subvencions a les entitats del tercer sector. Al juliol, la Taula del Tercer Sector va presentar un baròmetre que mostrava que un quart de les entitats a les quals se'ls van concedir convenis i subvencions el 2013 encara no han rebut tots els diners que els corresponen. Tot i que Benestar ha utilitzat criteris de proporcionalitat per retardar els pagaments, moltes empreses petites han hagut de recórrer a préstecs bancaris per poder funcionar o fins i tot han hagut d'ajustar la plantilla. Això repercuteix, al final, en l'atenció als dependents.

“L'actual model de copagament és abusiu i confiscador”, critica per la seva banda Rosa Cadena, presidenta de DINCAT, que agrupa entitats que treballen amb persones amb discapacitat intel·lectual. Benestar va crear una escala que tenia en compte el patrimoni a l'hora de fixar la quota i la defensa, en considerar que és més generosa que l'estatal. “El model està pensat per a dependents grans, no per als més joves que acaben empobrits”, assegura Cadena. Benestar va rectificar els barems, però els dependents segueixen descontents. Un problema que, coincideixen a afirmar les dues entitats, no millorarà sense un model de finançament diferent.