Tots contra tots

Amb un percentatge d'indecisos del 26% segons el CIS, s'entén que la campanya catalana s'hagi convertit en una espècie de cos a cos de tots contra tots. La molt accidentada orografia política catalana, amb dos grans eixos divisoris –l'identitari i l'ideològic– i set forces polítiques de força considerable competint entre elles, fa que els estrategues electorals vagin literalment de bòlid. D'una banda, tapant les vies d'aigua cap a altres forces i, de l'altra, tractant d'esgarrapar vots dels confrontants, que són també diversos.

Amb una geometria electoral tan variable, és previsible que aquesta vegada tingui un pes considerable el vot estratègic. I tots pateixen. Junts pel Sí estima que per aconseguir l'anhelada majoria necessita sumar 150.000 vots als que a les autonòmiques del 2012 van obtenir ERC i CiU per separat. Però CiU ara està partida. Quants vots poden anar a Unió? Els que hi vagin resten en lloc de sumar. Les enquestes que deixa fora del Parlament Unió perjudiquen clarament el partit de Duran, ja que recondueix el vot útil del pujolisme conservador cap a altres forces, que a més poden ser Ciutadans i el PP, que augmentarien així el seu pes relatiu al bloc antisobiranista. Unió intenta desesperadament retenir vots “de Convergència de tota la vida” i ha cridat en la seva defensa Miquel Roca, però l'astut polític només ho ha fet a mitges.

ERC també pateix. L'aliança amb la Convergència de les retallades i els casos de corrupció pot alienar-li no pocs vots genuïnament republicans i d'esquerres, que a més tenen un clar refugi en unes CUP més independentistes, més d'esquerres i més de tot. Els dirigents de Catalunya Sí que es Pot també tenen el cor en suspens. Tracten de pescar en el calador socialista de l'àrea metropolitana i entre els descontentaments d'ERC pel flanc social, però també pot tenir fugides: d'electors d'esquerres que no volen saber res de l'autodeterminació, i de catalanistes de tota la vida que voldrien més compromís en l'eix identitari.

Ciutadans i el PP mantenen una dura pugna per l'espai conservador antiindependentista. El PP ha guanyat terreny amb el missatge dur de García Albiol entre els més combatius, però Rivera continua tenint el ganxo de ser un recanvi per al vot conservador més modern però sense alterar allò fonamental del model econòmic. Tots dos aspiren a menjar del cadàver del PSC, que es resisteix com un gat de panxa enlaire, amb Sánchez completament bolcat en la campanya, conscient que és el partit més assetjat i el que més vies d'aigua té.