El mite de la ‘Smart City’

La tecnologia no sempre juga a favor dels ciutadans. El 2010 IBM va llançar una campanya publicitària —Smart Cities Challenge— i el 2011 un nou producte —Intelligent Center for Smarter Cities—dirigit a un públic específic i extens: els governs locals. Ofereix utilitzar les tecnologies informàtiques i digitals per abordar problemàtiques urbanes relatives a qüestions com a transports i mobilitat, salut pública, habitatge, seguretat ciutadana, estat de l'espai públic, gestió dels serveis urbans, reconversió de zones degradades, etcètera. La informació i les solucions que es barregen esdevenen tan “objectives” com els “mercats” i les grans empreses de serveis (amb freqüència més privades que públiques) es presenten com a posseïdores de les respostes. Algunes grans ciutats van comprar el producte, Rio de Janeiro la primera, amb resultats més que dubtosos.

A què es deu l'emergència d'aquest mercat i l'èxit de l'eslògan Smart City? D'una banda, al fet que les Administracions locals són de facto menyspreades pels Estats. Tenen molt pocs recursos en relació amb les demandes socials i, excepte a les grans ciutats, se les ignora i amb freqüència se les considera “localistes” i poc inclinades a la modernització. D'altra banda, les institucions polítiques i els partits han perdut credibilitat però els ciutadans continuen tenint certa confiança en els governs locals, en el marc dels quals pretenen conquerir els seus drets i reivindicacions. Les dinàmiques participatives i les polítiques neoliberals han coincidit, sense pretendre-ho, en la revaloritzar les polítiques locals. En uns casos amb vocació democràtica i en d'altres per transferir-los competències inassumibles i afavorir les privatitzacions.

En aquest entorn, global i local, les ciutats han emergit com a actors socials i les seves elits les fan publicitat com a globals, competitives, sostenibles, integradores, intel·ligents, del coneixement, participatives, etcètera. Unes etiquetes que en molts casos serveixen per legitimar polítiques locals contradictòries amb els objectius que s'anuncien. Es ven la ciutat en benefici d'unes minories que es lucren amb els accelerats processos d'acumulació de capital mitjançant usos depredadors, intervencions especulatives i mercats captius.

IBM no és una ONG, ni un organisme ben intencionat de Nacions Unides. És una empresa integrada en el capitalisme financer global que només busca el lucre a curt termini, per això necessita la comprensió dels governs nacionals i la complicitat de les grans empreses de serveis. És una gran multinacional que serveix i se serveix dels poders polítics i econòmics de cada país. A la pràctica persegueix tres objectius. Primer, vendre maquinari — en molts casos sobredimensionat— aprofitant la beneiteria de polítics que pretenen una via ràpida a l'última modernitat. O per complicitat corrupta. És escandalós el malbaratament que es produeix en nom de la tecnologia i de la informació. Segon: s'ofereix un conjunt d'ítems i indicadors sectorials que no tenen relació entre si, cosa que suposa ignorar les necessitats de les poblacions, doncs la vida urbana requereix polítiques integrals i interdependents. Bona part de la informació no és de fàcil accés ni de fàcil comprensió per a la gran majoria, i en molts casos, és a més poc significativa. La magnitud de les desigualtats, per exemple, no apareix.

Tercer: s'uniformitzen les polítiques al marge de les estructures, comportaments socials, cultura, història o prioritats de cada lloc. És la versió tecnoeconòmica de la “ciutat genèrica”. Les ciutats perden identitat col·lectiva i la ciutadania s'atomitza. Els ciutadans ho són quan són “conciutadans” i es poden identificar amb el seu lloc. Amb les “noves tecnologies”, ens diuen, aconseguirem ciutats meravelloses i ciutadans feliços. Al Fòrum Urbà de Medellín, el 2014, vaig sentir un alcalde que deia que una gran ciutat europea amb les TIC resoldria les desigualtats socials.

IBM ha posat de moda l'anglicisme Smart City que suggereix intel·ligència, immediatesa, accessibilitat a tot tipus de coneixements, progrés, ultramodernitat a l'abast de tots, etcètera. En els seus inicis, les tecnologies transformadores de la vida social representen una promesa. Però en societats altament desiguals i poders polítics còmplices, els seus usos socials es perverteixen. Va passar a les anteriors revolucions industrials i també ara amb la informatització. La història ens ensenya que les promeses de les grans innovacions tecnològiques han servit per a coses bones o per a les dolentes, per a majories o per a minories, amb efectes positius o tot el contrari. En tot cas no són neutres. Els seus usos han estat gairebé sempre ambivalents. Depèn de qui les produeix, les ven, les compra i de qui se n'apropia l'ús.