“La UE ha de donar exemple en la crisi dels refugiats”

Mirem l’emigració que ve a Europa. Ens hem tornat sords? Aquest segle fa més bona pinta que el XX, un horror fins després de la II Guerra Mundial. Si veiem la perspectiva dels moviments migratoris veiem que es mantenen constants en el 3% de la població mundial. Després de la guerra van ser massius, duríssims, demolidors per a molts pobles.

Com se sent quan veu aquests refugiats o quan sent que Espanya s’equipara a Polònia en la seva capacitat d’acceptar-los? Vam tenir una crisi migratòria el 2006; la vam resoldre. Vaig dur a terme una regularització de 700.000 emigrants; vaig ser criticat perquè es va dir que això produïa un efecte crida. Falta a la UE, a més d'assumir el concepte de refugiat com a clau per a un ordre democràtic, un pla d'acció econòmica als països d'origen i de trànsit. Europa ha de donar exemple. No és fàcil: les opinions públiques pressionen. Però m'ha tranquil·litzat veure Merkel visitant un centre d'immigrants i combatre els xenòfobs a Alemanya.

Aquest país. Quin és el seu estat d’ànim pel que fa a Catalunya? El de fer una crida a la convivència. Cada paraula compta. Hi ha un sentiment que ha fet més profunda la fractura més enllà dels interessos polítics. Faria com en el bàsquet: si fos possible, demanaria temps.

En demanarà? Sí, però no em correspon. Faria una convocatòria per al diàleg. Ja després del 27 de setembre. El PP va negar l'Estatut i amb això una capacitat de reforma i interlocució. I l'independentisme sembla que ara nega la capacitat de continuar recorrent un camí en el context del procés constitucional.

I quan dirà alguna cosa, la UE? Si ho ha de dir, ho dirà, i serà inequívoca; no m'agradaria que aquest fos el final. Espanya ha de demostrar al món que ella mateixa amb el seu diàleg és capaç de retrobar-se. El final és un retrobament. I sí, ho veig possible.

L’han alarmat les comparacions que fa Felipe González sobre el que pot passar? La UE és una gran vacuna i una garantia perquè al seu si no arribem a viure una situació de màxima tensió i tot es canalitzi a través d'un exercici de racionalitat política. El diàleg trigarà més a arribar i serà més difícil si elevem més les paraules. Les paraules pesen; sempre he preferit aplicar una política de molta prudència.

Li ve a la memòria el que li va dir a Maragall en aquell míting? Sí, però em sembla que sobre això s'ha construït una interpretació descontextualitzada en el temps i en el lloc. Va ser el 2003. I després vam fer l'Estatut, l'últim gran moment de retrobament de Catalunya amb el conjunt d'Espanya. Mas va dir al Congrés que no era el principi del final, sinó el final, que l'Estatut era el referent. Vam tenir la sentència del Constitucional, un fet no assumible per a la societat i les forces polítiques catalanes.

I per a vostè? Jo no estava d'acord amb la sentència, però òbviament l'assumeixo. Penso que caldrà tornar a aquell Estatut, però abans cal resoldre problemes i asseure's a dialogar.

Un problema fonamental? Un d'essencial: la reacció que va tenir el PP davant de l'Estatut. No hi haurà una resposta que sigui per a l'entesa si hi ha una part important de la societat, políticament organitzada com el PP, que no acompanyi un procés com va ser el de l'Estatut. I hi ha una part, sincerament crec que minoritària, en la societat catalana a la qual li és igual quin model de país, quin model d'Espanya, se li proposa.