Komando Pedrito

A l'ombra de l'arbre que s'alça sobre la tribuna, un cop acabat el partit al camp del Premià, mitja dotzena de periodistes espera Guardiola. L'expectació mediàtica pel debut de l'excapità del Dream Team com a entrenador del Barça B és escassa en un partit de Tercera. El resultat d'empat a zero no dóna per a gaire xerrameca, i en un ambient familiar i proper s'imposen preguntes com ara “Qui és el 7?”. “És el Pedrito”, respon el tècnic, requerit un altre cop al bot: “I on anem amb un nano que es diu Pedrito?”. “El Pedrito ni me'l toquis”, respon, dissuasiu, l'entrenador. “A mi m'agrada”.

Pedrito va ser un jugador intocable des del 2 de setembre del 2007 a Premià fins a l'última temporada de Guardiola, que va demanar perdó per negar-li en més d'un partit, fins a la final de Copa del 2012 guanyada a l'Athletic. Pedrito en aquests dies ja era conegut com Pedro i el número de la seva samarreta no era el 33 ni el 17 ni el 27, sinó que tornava a ser el 7. A la premsa, acostumada als adjectius grandiloqüents, li va costar familiaritzar-se amb el nom de Pedro i fins i tot Edu Polo va provar fortuna amb el sobrenom de PR17 per competir amb CR7, el sobrenom galàctic de Cristiano, una manera de reivindicar l'anònim jugador del Barça.

Guardiola va edificar el seu equip filial a partir de jugadors amb la vitalitat de Pedro, després de prescindir de figures com Ronaldinho

Pedro semblava més preocupat per millorar la seva dentadura, fins a fixar un somriure etern de gratitud, que per com l'anomenava la gent d'acolliment, conscient que al seu voltant s'havia marcat un vincle periodístic des d'aquell migdia de Premià. Guardiola va edificar el seu equip filial i més tard el professional a partir de jugadors amb la vitalitat de Pedro, després de prescindir de figures com Ronaldinho, potser perquè després del seu pas per La Masia se sentia identificat amb aquell nen arribat d'Abades, tots dos redimits pel dit d'un tècnic quan semblaven carn de canó al Camp Nou. “Tots som Pedro!”, va clamar Guardiola i tots van ser defensors de Pedrito.

Les complicitats, i les lleialtats més importants, no se signen en finals com les de Roma i Londres, sinó que es creen a partir d'un 0-0 com el del debut del Barça B a Tercera i es ratifiquen un any després al Camp Nou amb un 1-1 contra el Racing en l'estrena amb el primer equip, una jornada més tard de perdre al camp del Numància. Pedro ha estat el referent per a una generació de periodistes compromesos amb el treball de camp, desinteressats per la pompositat de les columnes, obstinats a escriure textos dignes que serveixen igual per a l'obertura que per a l'última pàgina de la secció, tant li fa que sigui en paper o Internet, companys que ens recorden que el nostre ofici consisteix a anar a Premià.

Amb una actitud honesta davant la vida es pot triomfar” Carlin

Tot i que hi haurà qui no tindrà mai la disciplina de Pedro, ni el seu comportament serà precisament exemplar, no treballen per ser estrelles ni guanyar premis, sinó per merèixer el seu sou després de cobrir un amistós, per treure notícies, per identificar els impostors, per complaure el lector exigent, per marcar gols com els de Pedro. Mai van ser mandrosos, desborden energia, difícilment s'ofenen, no fingeixen, són agraïts i, com va escriure Carlin a "El discret encant de Pedro", ofereixen “la sana lliçó que amb una actitud honesta davant de la vida es pot triomfar” i “ensenyen que a la foguera de les vanitats del futbol és possible mantenir la decència i la humilitat”.

L'única ambició que tenen és la d'escriure, sense preguntar en quina pàgina, de manera que quan se'ls silencia, en el moment en què se'ls reserva els breus o les seves notícies descansen al calaix del redactor en cap, recullen els trastos i es busquen la vida, igual que ha fet Pedro: “El més còmode era quedar-me aquí, no jugar, guanyar-ho tot i sortir bé a la foto, però volia minuts”. El futbolista va tenir coratge i dignitat, va preferir el risc al confort, per més que se'l desqualifiqués amb adjectius empresarials com “pesseter” o “sobrevalorat” sense reparar en la seva personalitat ni condició de campió d'Europa i del Món de seleccions, cosa que no han aconseguit ni Messi ni Cristiano.

El més còmode era quedar-me aquí, no jugar, guanyar-ho tot i sortir bé a la foto, però volia minuts” Pedrito

La trajectòria del canari ha estat un exemple per als futbolistes i els periodistes, de manera que s'imposa respectar la seva empremta a partir del compromís adquirit per aquell grup reunit a la sortida del vestidor a Premià. Allà hi havia Marcos López, Luis Martín, Jordi Cotrina o Fernando Zueras, gent de l'ofici que s'havia ajuntat amb Santiago Segurola, el personatge més "guardiolesc" del país, com el va definir Vázquez Montalbán, per crear el Komando Pedrito, un col·lectiu que va anar augmentant amb els títols (14 de 19) després que Guardiola avisés: “El Pedrito ni me'l toquis”.

Pedro, Pedrito, simbolitza una manera d'entendre i defensar la vida i de comprendre també l'obra de Guardiola i del Barça.