Ni Guardiola ni Xavi, ara li toca a Iniesta

A Guardiola no li ha servit de res desmentir aquella llegenda segons la qual va dir a Xavi: “Fixa't en l'Andrés perquè un dia et passarà a tu per la mateixa llei de vida que tu m'has substituït a mi. Iniesta ens retirarà a tots dos”.

A Andrés Iniesta li toca fer ara de Xavi al camp, sobretot com a volant, pel qual passa el joc de l'equip blaugrana; al vestidor, com a capità de l'equip de Luis Enrique, i a la selecció, sobretot perquè és el barcelonista amb més galons, el més disposat a compartir lideratge amb Casillas.

Iniesta es va sentir sovint Messi amb la Roja. Un jugador desequilibrant, profund, lluminós, un futbolista d'aparicions i moments cèlebres, pocs com el de Johannesburg, quan va marcar el gol que va donar a Espanya el títol de campiona del món. Res sorprenent, d'altra banda, en un personatge molt estimat pel barcelonisme des del gol que va marcar a Stamford Bridge i va portar l'equip fins a la final de Roma.

Hi ha la sensació que durant molt de temps Iniesta ha estat molts jugadors en un: sovint només cabia en l'alineació com a fals extrem; de vegades li va tocar jugar de mig centre, com una nit a Lisboa contra el Benfica en què el Barça va quadrar el partit perfecte sense gols (0-0), i en ocasions fins i tot va tenir la sort de respondre com a volant, normalment per l'esquerra, el carril del 10, per més addicte que sigui al 8, el número que continua portant a la samarra perquè el 6, per més mal d'ulls que provoqui, se l'ha quedat l'aventurer Alves, res a veure amb el serè Xavi.

Iniesta vol ser per fi Iniesta després que Xavi demostrés que podia ser Xavi i no el substitut de Guardiola. El joc barcelonista va deixar de fluir des del mig centre per emergir a partir del costat dret i després de l'esquerre, sobretot d'ençà que Rakitic s'ha consolidat com l'interior més generós pel seu desplegament físic per controlar les absències defensives d'Alves i de Messi.

El braçalet

Les últimes actuacions d'Iniesta confirmen que, amb el permís del 10, està disposat a ser el centre de referència del FC Barcelona. Intervé en nom de la plantilla en els actes públics, sembla disposat a intervenir en els conflictes del vestidor i defensa el braçalet als estadis més durs, com San Mamés, un camp que l'hi té jurada d'ençà que va provocar l'expulsió d'Amorebieta.

Tot i que mai va ser un jugador de gestos exagerats sinó de detalls exquisits, l'afició de l'Athletic l'acusa de fingir perquè l'àrbitre li tragués la vermella al seu marcador. La conclusió és sorprenent si es té en compte el seu caràcter i la seva capacitat de patiment, expressada en la seva cara de monjo. Iniesta sempre ha estat un noi responsable, pacient i compromès, serè i clarivident, i també un futbolista únic, especialment enlluernador pels seus regatejos, parets i desbordaments, un ballarí a les rajoles marcades per Guardiola, Luis Enrique i Del Bosque. Luis Enrique li va allargar el camp uns quants metres i va haver d'aprendre a conduir la pilota, a barrejar el control amb la passada, a canviar de ritme per habilitar els davanters, com va passar amb Neymar en la majestuosa acció del gol marcat al París Saint-Germain. I ara es reivindica com a metrònom i líder disposat si fa falta a litigar amb l'àrbitre per una falta, coses que comporta el càrrec. La jerarquia exigeix una continuïtat que sempre es va posar en el deure Iniesta, avui més jugador d'equip que mai.

Aquest és precisament el seu repte; avui li correspon fer el que demana el joc i el partit i no la jugada, ja no hi arriba amb la finor, el desbordament i el silenci, sinó que cal carregar també amb la part pesant de l'enfrontament, una circumstància que exigeix una bona forma, un millor estat d'ànim i una mica de veu. Amb 31 anys i pare de dos fills, Iniesta aspira a ser més complet i més savi, també més madur, per demostrar que el llegat de Guardiola i Xavi, l'essència del joc de la Masia, a la selecció i al Barça, està als millors peus.