Jugar amb foc

A les festes majors de les poblacions catalanes, el correfoc és la desfilada del foc: colles de dimonis, agrupacions organitzades per diables i dimonis convençuts, sovint acompanyats per un drac, encenen i ensordeixen els carrers vesprejats dels pobles reptant els seus veïns a jugar amb foc. En els últims trenta o trenta-cinc anys, l'incendi juvenil i festiu dels correfocs s'ha propagat incontrolable per Catalunya, València i les illes Balears. Diables i diablesses desfilen amb professionalitat, seguits ocasionalment per un carro de foc, però sempre per un camió cisterna i una ambulància. Jo mateix, que no sóc adorador de R'hllor, he passat d'encendre les fogueres de Sant Joan de la meva infància a acompanyar, de lluny, els nens i joves de la meva família en la seva iniciació a les desfilades del foc.

Aire, terra, aigua i foc. Un dels quatre elements, el foc dominat per la cultura és tan ambivalent com la condició humana que defineix: anomenem incendi a un foc desfermat i pira a un altre d'embogit. I és que actuacions com ara la crema en efígie d'algú viu són gairebé sempre inquietants. Comprenc perfectament que els poders públics vulguin controlar el foc. Ja ho van intentar els déus. Vegin, si ho dubten, les imatges associades per qualsevol bon cercador a “cremat en efígie” o “burned in effigy”. En sortiran fastiguejats, o pitjor: actes de fe, efígies de presidents dels Estats Units, però també, més festivament, veuran Judes Iscariot, dotzenes de falles de València, el traïdor Guy Fawkes o a The Man al festival Burning Man de Montana.

Manen les circumstàncies: si un dels meus estudiants, fastiguejat per les meves explicacions o descontent per les meves avaluacions, retalla acuradament la meva foto de l'orla de la seva promoció i la perfora amb un cigarret encès, no em preocuparé gens ni mica. Però si, acompanyat de quatre col·legues, organitza les escombraries d'un escrache i crema papers davant la porta de casa meva, trucaré a la policia, encara que ignoro, confesso intranquil, amb quin èxit. I és que, com va escriure Oscar Wilde, l'únic avantatge de jugar amb foc és que un aprèn a no cremar-se.

El setembre del 2007, els senyors Jaume Roura i Enric Stern, sense l'enginy infinit de Wilde al cap, però amb el rostre encaputxat i una torxa a la mà, van cremar la fotografia dels reis d'Espanya. En fer-ho així es van autoretratar (YouTube: “Crema de fotos del Borbó a Girona”), i no per bé, ja que, en una democràcia liberal, gairebé ningú amb dos dits de front ressalta gestes semblants en el seu currículum professional. Ara bé, avui dia el que és normal a Europa és que, amb el pas dels anys i apagats els calius del foc, aquests i altres modestos èmuls d'Heròstrat reivindiquin el seu dubtós dret a l'oblit i pugnin per retirar de la xarxa la informació gràfica sobre aquestes cerimònies.

I així hauria passat probablement en aquest cas si els tribunals d'aquest país no haguessin acudit al rescat de la reputació dels celebrants: Roura i Stern van ser perseguits, jutjats i condemnats pel penal i el plet va arribar fins al Tribunal Constitucional (TC). Aquest ha resolt que cremar una foto dels Reis no està emparat per la llibertats ideològica i d'expressió, sinó que està justament castigat per la llei i mereix les penes imposades als recurrents en el cas, 15 mesos de presó substituïts per una multa de 2.700 euros (Sentència 177/2015, BOE 21.8.2015). La sentència del TC espanyol no passarà pel sedàs del Tribunal Europeu de Drets Humans. Donades les circumstàncies del cas –una manifestació antimonàrquica que va transcórrer sense més desordres– és bastant probable que el Tribunal d'Estrasburg declini veure en els fets una “incitació a la violència” o la difusió de “la idea que els monarques mereixen ser ajusticiats”, com es llegeix en els fonaments jurídics de la sentència espanyola.

Així ho han vist venir diversos jutges del Constitucional espanyol, en els seus vots particulars, com Adela Asúa ("no es va generar cap risc greu i imminent de violència, ni un clima amenaçador d'odi", escriu), Encarna Roca ("les idees poden expressar-se de moltes maneres amb l'únic límit de l'ordre públic, que no es va alterar en el cas"), o Juan Antonio Xiol ("la resposta penal és innecessària i desproporcionada"). Asúa, Roca i Xiol tenen raó: calia haver deixat que el foc s'apagués sol, en lloc d'alimentar-lo amb més llenya. Si hi ha alguna cosa que pot convertir la crema de la fotografia d'un cap d'Estat en una gesta digna de ser ressenyada en un currículum és precisament la circumstància que estigui prohibida per les lleis penals.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic de Dret Civil de la UPF.