Corruptes i presumptes, al pas i retratats

Cada dia sol passar, un o un parell –diversos– tipus corruptes, tot sols, apareixen al pas o fixos com de guàrdia als seus llocs habituals a Palma. Són part del paisatge real i de la maquinària social, no esquiven la trobada, miren o es distreuen. Ells, en un racó de la geografia urbana de Mallorca i pretenen continuar-hi.

Se'ls topa pel carrer, gairebé per atzar, diàriament, com un ritual que es fa una missió, un hàbit. Habiten aquí, uns pocs van a dormir a la presó –dues dotzenes dels seus iguals hi estan presos– encara que la majoria segueixen al carrer.

L'atzar i l'estadística van en contra dels reus encausats, no són invisibles ni evitables. Són una part mínima de la societat, identificable, representen una anomalia il·legal detestable. Però ser corrupte no es tracta d'una conseqüència natural intrínseca de la condició humana, aquesta vella tàctica d'autoprotecció, exculpatòria, que minimitza o dispersa el tema de la corrupció.

Molts delinqüents –bastants– o sospitosos, acusats, condemnats o pendents de judici actuen des de la convicció de la seva innocència, de la normalitat, netedat i rectitud dels seus actes, creuen que són víctimes d'un acte deliberat en contra seva, d’una persecució sense cap raó ni motiu.

La majoria s'emparen en la sensació històrica d'impunitat (del “tothom ho fa”, el “mai no se sabrà” o el “no passa res”) i es cobreix de suficiència, va amb cuirassa de metracrilat blindat. La cara és de marbre i les butxaques de ferro tenen un niu de serps, per si de cas.

De vegades, uns solen sobreactuar davant dels que coneixen les seves aventures o possibles problemes o els han vist emmanillats als jutjats, en sortir del calabós o romandre durant dies asseguts a la banqueta del tribunal. Aquests trànsits desconcerten qualsevol, segons expliquen en els seus relats circulars i persistents als que es posen a tret.

Hi ha algun reu, tot sol o en companyia, que pel carrer sol llançar una mirada reptadora al transeünt que sap qui és, d’on ve i el que va fer. Altres, diversos, tendeixen a distreure’s i abaixen el cap, amb un sentiment culpable (catòlic, moral), tot i haver passat 20 anys després de destapar-se la seva implicació-detenció en un cas. Fan passes llargues i desfilen ràpidament. Si van acompanyats cerquen el diàleg de protecció de l'altre.

Els penúltims reus i presumptes han aparegut –una altra vegada– en les fotografies de vanitat local als mitjans i revistes insulars que despleguen pàgines i més pàgines d'imatges provincials, amb tipus sempre repetits, setmana rere setmana, com un enrajolat. No és la primera vegada que ocorre una distracció a la llista de convidats a les fotos corals si es creu que tot és l’exhibició dels suposats "millors" al codi cortesà a l'ús.

El problema ètic i estètic, l'anomalia política, apareix quan una nova autoritat governamental balear, nascuda d'un poder electe a les urnes –no un fiscal, un jutge i coronel de la Guàrdia Civil–, posa i es fotografia feliç –agost del 2015– escortada per dos reus en escàndols de corrupció. En la mateixa entrega setmanal un altre imputat celebra la seva notorietat en festa i companyia.

Una altra anècdota a documentar va succeir a finals de juliol en un molí restaurant de Palma. Es va divulgar a les xarxes socials i en un diari. Un parell de diputats del nou grup virginal de la majoria política balear van acudir al sopar per a tertulians de la televisió privada –i arma personal– d'un empresari imputat (i detingut el 2010) per suposada corrupció política i amb petició d’anys de condemna en distints casos pendents. Els vigilants emergents van convidar a la festa una estrella espanyola de la seva corda.