_
_
_
_
crítica | atrapa la bandera
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

De gran, astronauta

Enrique Gato imposa un ritme, una posada en escena i un muntatge magnífics, que es converteix en un entreteniment refrescant

Javier Ocaña
La família d'astronautes d''Atrapa la bandera'.
La família d'astronautes d''Atrapa la bandera'.

Una pel·lícula espanyola per conquerir el món. Com? Amb una trama, uns personatges i uns ambients com els de les pel·lícules que conquereixen el món: les nord-americanes. És un defecte? Segons com es miri, però sembla més una opció que una mancança. Atrapa la bandera, nou llargmetratge d'Enrique Gato després l'extraordinari èxit de Les aventures de Tadeu Jones (gairebé tres milions d'espectadors, més de 18 milions d'euros de recaptació), s'articula a partir d'una bonica idea històrica i d'un magnífic model d'aventura infantil. Lluny de les servituds autoimposades Tadeu amb la sèrie d'Indiana Jones, tant en el disseny de personatges com en l'estructura i en les gràcies de paròdia, la pel·lícula, fins i tot sense sortir en algunes de les seqüències de les convencions de les odissees espacials, aconsegueix compondre un relat de superació emocionant.

Atrapa la bandera

Direcció: Enrique Gato.

Intèrprets (veus en castellà): Dani Rovira, Michelle Jenner.

Gènere: animació. Espanya, 2015.

Durada: 95 minuts.

Amb l'abandonament de la carrera espacial entre països, els nens d'avui, en la seva aposta per voler ser de grans alguna cosa ambiciosa a la qual només arribin un grapat d'escollits, ja no volen ser astronautes sinó futbolistes. Però els que van viure com a criatures aquells primers passos de l'home per l'espai lunar no se n'obliden. Com Jordi Gasull, coguionista, productor i impulsor del projecte. Atrapa la bandera sap reunir en la trama tres generacions, mantenint els nens i el seu esperit efervescent com a motor de totes les accions, tant en l'atreviment inconscient com en la immensa capacitat per a l'amistat conscient. I tot i que el disseny de les dues criatures protagonistes no és el més brillant de l'espectacle, com en el millor de Tadeu, Gato imposa un ritme, una posada en escena i un muntatge magníficis, que produeix així un entreteniment refrescant per a tota la família, i protagonitzat per tota la família, en què la idea que mou la trama potser no queda tan lluny: una nova carrera espacial, no entre estats enemics, com als anys seixanta i setanta, sinó entre el camp públic i el demencialment privat.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Javier Ocaña
Crítico de cine de EL PAÍS desde 2003. Profesor de cine para la Junta de Colegios Mayores de Madrid. Colaborador de 'Hoy por hoy', en la SER y de 'Historia de nuestro cine', en La2 de TVE. Autor de 'De Blancanieves a Kurosawa: La aventura de ver cine con los hijos'. Una vida disfrutando de las películas; media vida intentando desentrañar su arte.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_