L’esquerra i el nacionalisme

Hi ha dos aspectes particularment cridaners en la consulta electoral del 27-S. D'una banda, l'elevat nombre d'opcions que es preparen a concórrer-hi, que contrasta fortament amb l'especial obstinació, per part de qui l'ha convocat, de dotar-la d'un caràcter plebiscitari. De l'altra, el molt desigual grau d'acoblament i sintonia en alguns casos del que proposen intel·lectuals i dirigents d'esquerra sobre el sobiranisme i el que, en vista de les dades disponibles, pensen o desitgen sobre aquest tema els seus potencials votants.

Catalunya és una societat altament desenvolupada, plural i complexa, i això explica que, malgrat tot, finalment, siguin set les candidatures en condicions d'aconseguir representació al Parlament. Això permet preveure una campanya electoral summament sorollosa i multidireccional en els seus missatges i debats: un escenari escassament atractiu per al front sobiranista, que sens dubte preferiria que totes les altres opcions decidissin articular-se en un paral·lel i antagònic front antisecessionista. Això resultaria doblement beneficiós per a Junts pel Sí: l'aparició d'un contrincant únic facilitaria el tancament intern de files, la inhibició consegüent de l'expressió pública dels frecs, les topades i els recels existents entre els seus components i el reforç dels fils trencadissos que, mal que bé, aconsegueixen mantenir-los units (Simmel, cal recordar, va deixar escrites pàgines particularment brillants sobre la capacitat aglutinadora i pacificadora que l'existència d'un enemic extern comú té sobre les tensions existents en el si de qualsevol agrupació social). A més, el debat quedaria forçosament reorientat en una única i molt més controlable direcció: el sí davant del no. I no hi ha dubte que és menys desgastant i més avantatjós disputar amb un sol contrincant i al voltant d'una única gran qüestió, que haver de fer-ho amb cinc i, a més, en situacions i àmbits temàtics molt dispars i imprevisibles. De moment, els partits oposats a la secessió no semblen disposats (per més que hi hagi qui ho ha suggerit) a articular-se formalment en un front del no. Fer-ho suposaria un monumental error si el que es pretén és evitar una Catalunya partida en dues. La diversitat i el pluralisme són la millor garantia d'una convivència respectuosa i en pau. I, en tot cas, són clara majoria els catalans que consideren que aquestes eleccions properes han de ser normals, sense cap connotació especial afegida.

Desajust

Pel que fa al possible desajust entre els pronunciaments d'alguns líders de l'esquerra (ICV, Podem i, ja en menys mesura molt clara, PSC) i el posicionament real dels cridats a ser els seus votants, les tres dades següents poden ser suficients per il·lustrar-ho. En primer lloc, entre la ciutadania catalana, l'actual procés sobiranista il·lusiona, certament, a una àmplia majoria dels que s'identifiquen amb ERC (72%), CUP (69%) i CDC (64%), però només a una minoria dels potencials votants de Podem (29%), dels d'ICV (25%) i dels del PSC (13%). En segon lloc, en un hipotètic referèndum plenament legal, votarien a favor de la independència la pràctica totalitat dels que s'identifiquen amb la CUP, amb ERC o amb CDC; però els votants de Podem (64% davant del 29%) i del PSC (85% davant de l'11%) optarien, en canvi, majoritàriament, per la permanència de Catalunya a Espanya; els d'ICV es dividirien per la meitat (41% davant del 42%). Ara bé, si en aquesta hipotètica consulta s'oferís una fórmula intermèdia entre la independència i l'actual statu quo, aquesta passaria a ser, massivament, la preferida no només pels votants del PSC (70%) i Podem (66%) sinó ara també, significativament, pels d'ICV (62%), l'independentisme inicial dels quals (que passaria del 42% al 17%) sembla en gran manera reconduïble. Finalment, en la qüestió identitària, entre els votants d'ICV, Podem i PSC predominen de manera massiva els que expressen sentiments incloents (més del 80% diuen sentir-se alhora catalans i espanyols), mentre que els que es consideren només catalans o només espanyols representen, en conjunt, una minoria molt reduïda (entre el 9% i el 14%).

Amb aquestes dades, resulta tan entendible la reorientació empresa pel PSC sota el lideratge d'Iceta (tractant d'ajustar els posicionaments del partit i dels seus dirigents als sentiments dels seus potencials votants, i no a l'inrevés), i no poden, en canvi, sinó sorprendre les vacil·lacions i ambigüitats respecte del secessionisme dels que parlen en nom d'ICV, Podem o de les formacions en què aquests puguin aparèixer integrats. En alguns àmbits de la nostra esquerra, potser encara perdura la idea que no tots els nacionalismes són iguals, que n'hi ha de bons (seria el cas del català o del basc, hereus –pel que sembla permanents i únics– de la resistència antifranquista i, per tant, i per definició, democràtics, alliberadors i progressistes) i dolents (com l'espanyol, que molts segueixen associant amb franquisme, és a dir, amb dictadura, opressió i actitud fatxa). S'entén així la incomoditat que sembla produir a no pocs líders i intel·lectuals progressistes reprovar en els nostres nacionalismes perifèrics pronunciaments i actituds extremes que els resultarien insofribles (a ells i, sens dubte, també al comú dels mortals) en qualsevol altre nacionalisme, incloent-hi per descomptat l'espanyol. Com ha diagnosticat Muñoz Molina, a la nostra societat “primer es va fer compatible ser nacionalista i ser d'esquerra. Després es va fer obligatori. A continuació, declarar-se no nacionalista es va convertir en la prova que un era de dretes. I en el gradual abaratiment i enviliment de les paraules n'hi va haver prou de suggerir educadament alguna objecció al nacionalisme ja hegemònic perquè a un l'anomenessin fatxa o feixista”. (Todo lo que era sólido, 2013, pàgina 78). Potser és hora que alguns es replantegin aquesta distorsió perceptiva. Més que res perquè els seus votants semblen haver-ho fet ja.

José Juan Toharia va ser catedràtic de Sociologia de la UAM i és president de Metroscopia