Mallorca, mare de roques i estrangera

Un nét de Picasso (Bernard, quasi en secret) i un fill de Van Gogh (a la ficció, Michael Douglas per Kirk) tenen posada damunt l’espinada de pedres, pinars i alzinars de Mallorca, la serra de Tramuntana. Un a Formentor i l'altre a Valldemossa. Aquest és un territori teatral, de puigs alçats i desbaratats pels magmes geològics, les torrentades desfermades, el sol inclement, el fred que crivella i els segles que fan arrugues i signen la roca. Heus ací el web que mana sobre aquest paratge i els seus ingredients.

Mallorca una mica insòlita és també, bastant, estrangera. Propera del món modern continental, un poc salvatge encara, mig africana pel clima i gestos, en aparença cosmopolita segons quins racons.

L’illa va atreure els viatgers romàntics, moderns i de postguerra per construir el mite emperò el negoci l'han fet fer més de cent milions de turistes en mig segle des del boom del turisme de la gent treballadora dels països centrals com Alemanya, Anglaterra, sobretot, i França, Itàlia, Holanda, Suècia... Això és el que s'ofereix ara.

A tot temps la roca estirà potentats que volgueren fer i fan seves grans possessions, prenen domini de part del territori i, en general, el serven o el tanquen per ells tot sols. Desenes de rics terratinents de llengües foranes són amos del cadastre i dels camins.

Des de s’Arxiduc, hiperexplicat i extravagant des del XIX fins als últims internacionals patriotes de les monedes fortes, la Tramuntana estira ferm els capitalistes i industrials, ells volen tenir un redol propi, com esdevé arreu de l’arxipèlag.

Les muntanyes del nord s'obren prop de Palma en la gran finca pública Galatzó a Calvià, un enorme puig i possessió col·lectiva i bones publicacions patrimonials i de referències a la gastronomia de muntanya fetes per Miquel Ferrà de Sóller a Entorn.

Res no s'explica aquí sense les desmesurades muntanyes que dominen es Puig Major. La serralada està arraconada a un costat de l’illa, s’alça contra la mar i el vent fred del Pirineu i dels Alps. Són penyals i puigs empesos des del raiguer i el pla dolç. Per davall l’aigua de la Mediterrània la Tramuntana es casa amb serralades de la Península. Però no és veritat que l'aigua dolça que brolla a ses Fonts Ufanes de Campanet, devora s'Albufera, ve del Pirineu.

Podríem dir que l’illa és "de cine", el paradís, insuperable i omplir un magatzem de cites grandiloqüents emperò sona bufa, senyal d’estufera, males regnes pel relat.

A Ariant, Pollença, esdevingué fa uns anys una bona nova social, ecologista, proteccionista. Aquesta vall tancada, de 1.000 hectàrees, és una deixa feta pel matrimoni d'estrangers Heidi i Enrique Gildemeister per a la Fundació del Voltor Negre. Allà és un santuari on nien les emblemàtiques aus, un àmbit verge com molts d’altres d’aquestes muntanyes servades de l’especulació, protegides per la llei i l’abrupta natura per a la conservació. Així es va explicar al detall del llegat d'Ariant a EL PAÍS.

A prop hi ha el castell del Rei i la vall de Ternelles, bellíssim àmbit rural i agrícola de terra vermella i alzinars emocionats, patrimoni reservat i cuidat per Leonor March, néta de Juan March. L’alcalde de Pollença, l’ecologista i roig Miquel Àngel March, té per herència una finca de muntanya, l’Assarell. Arreu fan xotets, bens, per vendre d'anyells. Com la família Jaume fan carn tendre a es Cabanells a Petra amb un aire ecològic i tallat. A la informació periodística i comercial on-line està bé seguir Pollença.

Les referències d’agendes i propostes poble a poble són a les planes web oficials de Turisme i especialment a les oficines de turisme de cada comarca. Heus ací l’enllaç. A les faldes de les muntanyes, arran de mar, la platja i l'albufera, a Alcúdia, hi ha les restes de la ciutat romana de Pollentia, un circuit urbà dins murades amb centres culturals i gastronòmics.

A pocs quilòmetres, cap a sa Bassa Blanca, una casa museu que és una deixa pública de la fundació del matrimoni d’artistes estrangers Ben i Yannick Jakober que tenen amics potentats que els ajuden a l'empresa. El petit museu d’art contemporani amb peces de Gnoli a Barceló i la col·lecció de pintures antigues de nins valen la pena. Un museu és enclòs dins un exdipòsit gegant per regar. La casa que dibuixà l’egipci Hassan Fathy, l’arquitecte dels pobres, és molt curiosa.

La vitalitat de l'agost és a Pollença, més enllà d’una badia i una albufereta, és una ciutat bella i convertida en un complex gastronòmic, residencial i d’agències immobiliàries, evidència del mercat amb una demanda que ara bull. Per iniciar-se, habitar o tastar els paisatges hi ha un clàssic rural l’hotel Son Brull, a la carretera, al casal gegant és recomanat i essencial.

Si rodau pel parc natural de l’Albufera camí d’Alcúdia, Pollença, sa Pobla no està gens malament la cuina popular de la família Font a Los Patos, sempre es reconeix, coent, sabrosa, greixosa al punt. Si és temps d’angules, no us priveu de res si no us fan oi (fàstic).

A la capital cultural del nord, Pollença, diguem-ho nom de dona (com Alcúdia, sa Pobla, Escorca, Selva, cap poble és banal, més alts, més freds i tranquil. Hi ha on triar, hotels, hotelets, restaurants i botigues, excursions i art. Casinos i barets. Gran xefs o cuineres senzilles.

A la comarca hi ha una singularitat financera i d’estalvi, una de les dues úniques caixes que resten a Espanya, Caixa Colonya, impulsada per Guillem Cifre, pedagog liberal i renovador que es matà i pel seu primer president Joan Albis. Colonya fa estalvi ètic amb les deixes d’interessos dels clients i no els han enclòs en eixides immobiliàries. Tenen i fan obra cultural, una fundació. 

Hi ha una altre fita rara. És una fundació i un centre al camp per a nins víctimes dels maltractes i marginats que manté un músic d’Alemanya nat a Romania Peter Maffay. Això passa a una finca de Pollença i la seu és a un casal cèntric. El cantant menorquí Cris Juanico cooperà amb Maffay amb el projecte musical solidari Tabaluga, un relació d’engrescament.

La serra de Tramuntana és un redol de 90 quilòmetres de crestes i cales i ports, poques, en un litoral estirat des de cala Figuera dins la badia de Palma/Calvià fins al cap Formentor, la banya dreta. Una carretera i molts de camins secundaris i voltats dibuixen una teranyina més o menys transitable, amb esment i sense por. Banyalbufar i la malvasia és un lloc central, com Sencelles i la fresca vitalitat d'una ciutat dormitori, al peu de la serra. Valldemossa i el negoci horitzontal de Chopin no mancava mai. Ara exposa pintures a la Cartoixa Pep-Maür Serra amb motiu del festival Chopin de piano, fins al 30 d'agost. Valldemossa bull de gent.

Les muntanyes i els devuit pobles mallorquins muntanyencs del nord són Patrimoni Mundial de la Unesco, un paisatge cultural definit. No són un parc, són una meravella habitada, amenaçada, també.

El territori tramuntanal és un terç de l’illa de Mallorca. Tot un món que sembla llunyà i que és una escenografia cinematogràfica i de drames, d’òpera potser i mitologies de poetes i pintors. Redols deserts, secs, ombrívols, ordenats per les marjades i els marges, oblidats i impossible de restaurar amb terminis de vida humana.

Per devora Campanet, al mig hi ha ses Coves, menys espectaculars i grans que les cèlebres manacoreres, les del Drac i els Hams de Portocristo, es port de Manacor. Però allà devora Campanet, a l'autopista que corre devora la tramuntana entre Palma i Alcúdia quasi, hi ha un "castell" dels anys seixanta, amb una torre de més de 50 metres que es veu d’enfora. Menestralia, on bufen vidre, fan artesania antiga

Per mirar la línia del cel que canvia amb el sol i el vent de la Tramuntana cal badar d'aturar i a mitja distància de quilòmetres. Devora del forn de Menestralia, al mateix complexe hi ha un restaurant bufet de cuina honesta per a famílies i nins. Si cercau vidres més moderns i també reproduccions arqueològiques hi ha Lafiore, devora Valldemossa o a l’aeroport de Palma. La família Tortella cerca mantenir un rol internacional, un estil no simplement de souvenir.

Una mica més lluny, a Algaida, al centre de Mallorca hi ha un altre castell modern d’aire neogòtic on es fa artesania. Can Gordiola, llinatge centenari centrat i de biografia de segles al món del vidre bufat i decorat en calent.

Una de les explicacions més documentades de Mallorca la dóna a la xarxa i la ràdio, i en viu, als seus passejos culturals i per la muntanya, Joan Carles Palos, bon periodista que fou presentador de la tele pública Ib3 i després víctima de les marginacions sectàries dels qui guanyaren i ara perderen. Palos, fill d’un llegendari excursionista, Benigne Palos, feu un camí alternatiu, periodisme divulgatiu boca-orella, a grups, a la muntanya, al carrer. El podeu trobar en les seves narracions a la SER Balears els caps de setmana amb Marga Vives.

Els misteris i la màgia natural de la Tramuntana estiren milers de caminants, especialment a la primavera i l'hivern. Sempre hi ha racons i rutes que descobrir, trescar, pausadament, amb esforç o amb pas lent de persona gran sense ganes d’aventures. Molts de pics, camins, miradors, dreceres tenen noms metafòrics, dels seus pioners, dels animals al que s’assembla una penya.

L'illa es mostra com és, la mare de la terra, de la roca. Lluny de les carreteres a Tramuntana hi ha una fita rara, un enfony que és com la natura gegant d’una dona, una portalada del plaer i la vida, gairebé un sexe sencer desplegat amb plecs i llavis. Una mitja cova a les penyes i la imaginació, entre les boires, dalt, més enllà de Cúber. Qui sap si és un vell temple o un accident natural, pura casualitat, un misteri.

Per amunt, cap al nord, i en un altre ordre, Miquel Costa i Llobera, el senyor mossèn de Formentor, alçà un univers verbal de llegendes, mites i oracions. Un poema per Lo Pi de Formentor. Allà a Formentor, hi ha una finca gegantina i un fons de capital d’un grapat de més de cinc milions d’euros –per la venda d’accions de l’Hotel Formentor al nou comprador, el grup Barceló– que doten la fundació privada Rotger i Villalonga; té terres, cases i vedats de caça en aquelles contrades, en un espai natural entre el far i l’hotel i cala Murta.

Mai un poeta tengué a l'abast tant de territori protegit, cert i imaginari per recordar-lo ell tol sol. Aquí hi ha la menció de la institució i de Costa i Llobera. Una illa com Mallorca mai no se l’acaben, no la coneixen arreu. La serra per exemple és immensa i impossible de trescar en un dia o una setmana. Si, apresa o en un llibre, o un vídeo que ho explica.

A Lluc, al cor de la serra, devora es Torrent de Pareis i sa Calobra, lloc de frares, la Verge, els blauets i hostaleria, la flama patriòtica i d'una feta dura i complicada per la denúncia d'un blauet contra el vell prior. Lluc és una destinació de peregrins, excursionistes i un negoci, també, un museu, una fonda, cel·les i un grapat de llocs de menjar.

Un poema bandera, La Serra, és el dibuix moral i sentimental fet per la lletra de Joan Alcover, el mite literari, gran poeta, que té posada a Palma (Ciutat) sobre la murada, prop de la Seu. Can Alcover que és un cau polític cultural de l’Obra Cultural, una deixa del fill del poeta, Pau Alcover, que té una mica l’eco mitològic de la casa de l’escriptor (i diputat conservador, maurista) que feia tertúlies on es llegien poemes entre amics.

Cada vers i cada paratge de la Tramuntana dóna per mil mirades. Des de la ciutat es veu la muntanya i se la tem, en silenci melancòlic. Bartomeu Rosselló-Pòrcel, poeta estroncat de molt jove de belles metàfores d’acer, dit i cantat per Maria del Mar Bonet, en instants cèlebres, explica Mallorca i la vida lligada com en la nit les flams a la fosca o fa dringar les mandarines de Sóller. Un exemple de la Bonet cantant Rosselló.

Un partida de gent encapçalada per Toni Font i Marta Zhein amb Carme Castells d’autoritat gestora feren realitat un projecte multimèdia de rutes culturals per aquests paisatges illencs, és Walking on words (Mallorca literària), propostes documentals aguisades amb textos canònics dits per veus contemporànies sobre cada un dels llocs. L’app és encara en un procés de concreció però mirau la web que us donarà idees i descobertes.

A un dels melics mallorquins, a Binissalem, país de pedra i vins, a can Villalonga hi ha la seu de les cases museus dels poetes i escriptors (Blai Bonet, Rafel Ginard, Llorenç Villalonga). Ésun espai consagrat a l’autor de Bearn i Mort de Dama, en Villalonga, el narrador d’una illa, també d’una societat una mica fictícia però que ha quallat a manera d’esquema ideològic i tòpic. Mèrit seu.

Mallorca no s’explica sense les guies i les notes i homenots reiterats de Josep Pla sobre les seves figures. Tampoc s’entén l’illa si no es llegeix la vasta i complexa producció de Baltasar Porcel o els dietaris de Valentí Puig, epicuri, també, que té guies i novel·les que subratllen paratges, fets i persones mallorquines. 

Sóller, "capital" de la Serra, territori pairal, té el tren de Sóller com a gran institució de més d’un segle. Ara llur propietat està dominada pels amos dels "barcos blaus" que del port van fins sa Calobra, aquelles que dominen l’aigua de la serra i dels restaurants temàtics de sa Calobra. Un tren turístic que penetra la serra.

No aliè al grup empresarial de control de l’eixida econòmica turística cultural dels transports per tren i per mar de Sóller, els joves Mayol, més Vicenç Sastre, des Teix (la major finca de Mallorca) hi ha el casal museu modernista de Can Prunera, una mostra del sentit de col·leccionista curiós de l'editor Pedro Serra, descendent del metge que cuidava els pintors fascinants i enfollits pels paisatges, Joaquin Mir i Santiago Rusiñol.

És un museu curiós, restaurat amb fons públics i d’iniciativa privada. A Palma, amb el mateix segell Pedro Serra es mostren al Museu d’Art Modern i Contemporani Es Baluard l’obra dels pinzells dels pintors que feren una idea de la serra i els paratges majestuosos.

Emperò a Sóller hi ha unes altres entitats amb rang, el Museu Botànic de Sóller i la fonda-hotel-restaurantet que manté l’alè de les coses d’altre temps i els sabors de la vida familiar. És El Guia, es Pentinador, que rutlla des del segle XIX. Es nota. No demanin menjars d'avantguarda sinó els sentits clàssics del farciments, empanats, sopes i rostits.

El temps parat, un micro urbanisme de "betlem" es copsa també a la casa d’un altre poeta que féu famós un poble, Deià, el territori turístic elitista, bell i carregat de fama sota l'ombra de Robert Graves, l’escriptor anglès de Deià, però també pels molts de músics i escriptors (Anaïs Nin, Chester Himes, Julio Cortázar) que hi anaren darrera la seva aura.

Allà devora, des de Deià cap a Valldemossa, a la muntanya, hi ha la modista Sybilla que té Son Rul·lan, un és monestir casa de muntanya retir on fa intercanvis ecosostenibles, de natura i vida i combat tranquil alternatiu, és una altra mirada estrangera, arrelada, sí. Fan oli. És admirable la persistència de la modista de fama, amb daltabaixos.

Podríem dir que l’illa pot ser com "de cine", un enorme plató natural o artificial, amb dies de sol, cel i llum imbatibles. Un país construït o servat com un trencadís una teranyina. On hi ha poblets on arribes a la plaça i encara hi sents l’olor del pa calent del forn de llenya o dels menjars que es guisen.

Per mirar Mallorca hi ha dues escoles poètiques expressives, la de les cales baixes i la garriga seca del migjorn i llevant, la lletra incendiària i aspre de Blai Bonet, Miquel Bauçà, Damià Huguet, Arnau Pons, Vidal Ferrando, Guiem Soler... i tants més, o la floritura emocional que s'encorta a la Serra, amb postes de sol d'aram i geografia verbal amb forques, des de Biel Mesquida a Costa, MS Oliver, Toni Xumet, Joan Alcover i l’oralitat de Bernat Cifre. L’austeritat neta i pulcra és de José Carlos Llop, que sura al vers i En la ciudad sumergida novel·la de Palma i Mallorca.

També hi havia pintors de cales blaves i pins al sud i paisatgistes del nord barrocs cercant pedrenys impossibles i el sol que tenyeix la muntanya i la brava.