Vallcorba, un any

Des de dalt

“Per arribar al 462 del carrer Muntaner sempre cal pujar, o bé per Hercegovina o bé per Muntaner, que s’enfila des de Mitre i a partir d’aquí torna a baixar fins al centre”. Així em va descriure Jaume Vallcorba, des del balcó de l’editorial, la situació de Quaderns Crema el dia que ens vam conèixer.

Aquesta va ser la primera impressió que vaig tenir fa 15 anys. Tot tenia sentit: la ubicació de la finca, les columnes de l’entrada, fins i tot la lentitud de l’ascensor. Vaig obrir la porta de l’editorial i els ulls se me’n van anar cap a l’esquerra, cap a la paret on hi ha les prestatgeries amb els llibres que s’han editat. Vallcorba va sortir com un coet i em va posar entre l’espasa i la paret. L’espasa era ell, per descomptat, i la paret era la Paret, la Paret Mestra. Els visitants de l’editorial poden comprovar la seva solidesa, l’obra de tota una vida de posar totxanes, un llibre sobre un altre llibre i tots units per un ciment personalíssim que uns anomenarien catàleg i, d'altres, llegat. Un altre llibre, una altra totxana, i la paret cada vegada més forta, cada vegada més alta. Aquesta era la manera de fer de Vallcorba, posar un llibre o un autor entre ell i la literatura. Vaig tenir la sensació que m’arraconava contra la prestatgeria per veure si en podia fer res de bo, de mi.

Un últim detall. A terra, al peu de la prestatgeria, hi ha les piles dels originals que es reben i que esperen saltar a les lleixes. Així vaig trobar l’entrada fa quinze anys i així me l’he trobada fa dues setmanes.

Habitar la cultura

El territori de Jaume Vallcorba el descriu aquesta distància variable que hi ha entre els originals que hi ha a terra i els llibres que fan paret. Parlo en present perquè qui entri a l’editorial, encara trobarà la mateixa composició de lloc i perquè dins de la casa és fàcil d’entendre per què Vallcorba deia que Quaderns Crema era una maison d’édition. Era una casa tan habitable com la cultura de què es nodria i com el món que volia crear. Era l’única revolució que pagava la pena, empènyer el món perquè continuï girant, explicar-lo i narrar-lo, millorar-lo, continuar-lo.

La distància entre els llibres de terra i les prestatgeries es reproduïa arreu. Es pot reconèixer en el trajecte que ens separava dels llibres d’uns desconeguts Imre Kertész i László Krasznahorkai, escriptors que ara ens acompanyen per trobar altres llibres, altres autors, altres homes. És la distància que Vallcorba intentava salvar per convidar a llegir autors que parlaven la seva llengua, i és que la facilitat per ser editor de joies oblidades o llunyanes és proporcional a la dificultat de trobar, polir i publicar les joies pròpies.

“Si vas a buscar els relats dels altres, a canvi, bé els hem de portar els nostres”. Per això, a Monzó, Torrent, Pàmies, Ibarz, Guixà, Puigdevall, Parcerises i Roselló, va afegir Eugeni Xammar, Amadeu Hurtado o Irene Polo. D’est a oest, i de nord a sud, d’aquí cap a fora i de fora cap aquí, es tractava de recórrer totes les distàncies que feien possibles els camins de la cultura, també del passat al present, començant per Martí de Riquer, esclar, per la Cançó de Rotllan, pels grecs antics i l’Ausiàs March de Joan Ferraté, però també per Josep Maria Junoy, a qui Vallcorba va dedicar un llibre. El títol, Noucentisme, mediterraneisme i classicisme. Apunts per a la història d’una estètica, és tota una declaració d’intencions.

Quin era l’objectiu? L’aportació. El futur, esclar, fer que els llibres duressin. Que el paper que Jaume Vallcorba volia que durés 700 anys contingués textos que aspiressin a resistir el pas del temps, que recollissin poemes i contes que venien d’enllà dels segles i que continuessin fent camí.

De la servitud voluntària

Les primeres vegades que anava a l’editorial li canviava de lloc els quadres i les fotos que hi ha penjades. Pensava que no se n’adonava però la torna em va arribar en forma de galerades desordenades, com si haguessin remenat els fulls, del dret i del revés i fins i tot algun comentari irònic sobre alguna expressió poc afortunada. Tendim a descriure la vida a través de les anècdotes perquè ens fa por enfrontar-nos a les formes que contenen, a les idees i els comportaments que les transcendeixen.

El Jaume personatge en qui molts nous editors s’emmirallen, per cada ampolla de vi, quantes hores passava estudiant i llegint? Vallcorba va recollir, visiblement malalt, el Premi Nacional de Cultura amb poques paraules, ell que tantes n’havia fet servir: “Rebre avui aquest premi és per a mi un honor i un orgull. Us dono les gràcies”. Potser era la darrera lliçó. No tan sols no cal amagar l’honor i l’orgull, cal celebrar-los cada vegada que es posa una altra totxana a la paret, perquè aquest orgull i aquest honor formen part també de la servitud voluntària que es manté amb la cultura i, a través seu, amb la societat.

En definitiva, una maison d’édition no deixa de ser una empresa de serveis. Tan humil com vulgueu, al servei sempre de l’empresa més elevada: Ferraté, Chateaubriand, Simenon, Stamm, Frost, Pessoa, Twain i tants d’altres. I els àlbums. I les col·leccions d’assaig. I les obres completes de Foix i D’Ors... Al discurs de clausura que va oferir al màster d’Edició de la Universitat Pompeu Fabra, a la qual sempre va donar molt més del que va rebre, ho deixava prou clar. L’edició consistia a proposar a uns amics que no coneixia una lectura que pensava que els podia agradar, estimular i convèncer. Fer el món poèticament habitable.

Apujar paret, sempre. Alguna cosa d’això hi havia en aquell segell de les obres completes d’Eugeni d’Ors: Voluntas. Laus Deo. En Vallcorba hi havia talent, món i cultura, fins i tot empresa. Però, sobretot, hi havia voluntat, voluntat d’intervenció, d’aportació, de construcció. Tot l’escepticisme i tota la voluntat. Jaume Vallcorba estava convençut que la lectura d’un llibre modificava el lector. Som molts els qui, amb ell, ens en vam convèncer, els qui n’estem plenament convençuts.

Continuarem posant totxanes, xiquet.