Catalunya: balanç de situació

Amb les dades de l'últim sondeig de Metroscopia a Catalunya (tancat a finals de juny) cap repuntar alguns factors susceptibles de gravitar sobre la cita electoral del 27 de setembre.

S'ha dit que l'actual procés secessionista estaria dividint irreversiblement per la meitat la societat catalana. La realitat sembla ser més complexa. Certament, en un hipotètic i imminent referèndum sobre la independència, Catalunya quedaria partida —en principi, i en el dubtós supòsit que tot l'electorat votés— en dos (en el moment actual els oposats a la secessió serien una mica més nombrosos que els seus partidaris —en els sondejos, està per veure si a les urnes—).

Però la dada sens dubte més reveladora és que aquesta teòrica meitat secessionista quedaria reduïda a menys del terç de la població total (concretament al 29%) si la hipotètica consulta inclogués una alternativa intermèdia entre l'actual statu quo i la independència que, amb el suport d'un 46%, seria la clara vencedora (un addicional 17% optaria per mantenir la situació actual). És a dir, la fractura política de Catalunya en dues parts de grandària similar sembla més circumstancial que essencial, i referida més a un escenari imaginari que a un real. Prova d'això és que en unes eleccions que es volien plebiscitàries (és a dir, centrades en dues opcions contraposades) al final hi concorren set formacions diferents.

Catalunya no només s'articula, en el moment actual i per més que hi hagi qui s'obstini en això, al voltant de la qüestió sobiranista. Segueix sent una societat àmpliament complexa, amb línies d'articulació i fractura plurals i diverses.

La identitat catalana no està en qüestió. El 84% dels catalans (és a dir, la pràctica totalitat) afirma que, per la seva història i cultura, el seu país té, realment, uns trets característics propis que li donen un perfil peculiar i diferenciat dins d'Espanya, pel qual senten una màxima inclinació. Massivament catalanista, la ciutadania dissenteix no obstant això sobre el que aquest sentiment de base implica. Una majoria molt àmplia (75% segons Metroscopia, una mica menys —66%— segons el CEO), expressa un sentiment identitari incloent: és a dir, concilia la seva identitat catalana i espanyola com a sentiments complementaris i compatibles, actitud que es registra de forma mil·limètricament idèntica en tots els trams d'edat. Dit d'una altra manera, catalanisme i secessionisme disten molt d'anar, inevitablement, de la mà per més obstinació que, des d'alguns sectors, s'hagi posat en això.

Els secessionistes representen ara, com fa ja molts anys, aproximadament el 30% de la població; un percentatge sens dubte substancial, que constitueix el nucli dur permanent de l'independentisme. A ells han vingut a sumar-se, en aquests últims anys, un percentatge addicional de neoindependentistes (entre el 15% i el 17% de la població total): ciutadans que han reconvertit el seu catalanisme en secessionisme molt recentment i com a reacció emocional davant el que entenen com maltractament i desfavors a Catalunya per part del Govern d'Espanya.

En el moment actual (i per expressar-ho amb terminologia d'Enric Juliana), aquesta perifèria independentista propendeix a refredar-se, precisament quan el nucli dur, per contra, tendeix a reescalfar-se (apropant-se fins i tot al punt de fissió, que no de desaparició), i quan comencen a fer-se audibles possibles alternatives intermèdies. El dels neoindependentistes és, probablement, un secessionisme d'anada i tornada, no impossible de reconduir a un model federalitzant de nou encuny, si els és proposat de debò.

En tot cas, ara com ara (i encara acceptant que el procés sobiranista pugui haver-se desinflat una mica com creu un 54% dels catalans, enfront del 37%), el resultat de les eleccions del 27-S es presenta summament incert. De moment, la ciutadania catalana es mostra molt desigualment motivada a donar suport a cadascuna de les set opcions que hi concorren.

El fet que l'objectiu subreptici de la cita electoral sigui un plebiscit sobre la independència constitueix un esperó per votar pel 88% dels votants de Convergència, el 86% dels d'ERC i el 79% dels d'ICV; però, en canvi, només suposa un incentiu pel 43% dels del PP, el 35% dels de Ciutadans i el 34% dels del PSC. És a dir, els no secessionistes —plurals i diversos, i poc inclinats a frontismes— tendeixen, fins ara almenys, a desentendre's d'una contesa electoral que, de no variar d'actitud, podrien perdre, en conjunt, més per incompareixença relativa que per falta d'arrelament a la societat. La seva derrota seria, en realitat, la del pluralisme polític a l'escena catalana, que passaria a quedar formalment dominada pel dualisme reduccionista “secessionisme sí/secessionisme no”.

Contra el que fins ara han proclamat els integrants de Junts pel Sí, els ciutadans catalans, tant els favorables al secessionisme com els defensors d'un catalanisme incloent i plural, coincideixen a repudiar la “independència exprés”: el 68% considera que el triomf el 27-S de l'independentisme representaria exclusivament un mandat ciutadà per negociar amb el Govern espanyol els termes i maneres de la independència, i no una carta blanca per procedir, sense més, a proclamar-la (com opina un minoritari 24%). El 63% dels catalans (i el 82% de la resta dels espanyols) pensa ara que, en realitat, la independència constitueix una meta inassolible.

Finalment, passa que mig Catalunya se sent mal informada sobre les conseqüències reals que podria suposar la independència, la qual cosa resulta alarmant. I l'altra mitjana, que es creu informada, en realitat no ho està —el que sens dubte és encara pitjor—.

Semblaria hora de substituir el (prudent?) silenci d'una part, i les meres proclames propagandístiques d'una altra per un fins ara inèdit debat, honest i assossegat, amb dades i sense emocions, que fes honor, com mereix la nostra societat, a l'exigència de virtut ciutadana que expressés Montesquieu: “Ser veraç en tot, fins i tot sobre la pròpia pàtria. Tot ciutadà està obligat a morir per la seva pàtria, però ningú està obligat a mentir per ella”.

José Juan Toharia va ser catedràtic de Sociologia de la UAM i és president de Metroscopia