Negociació i acord

El pacte intern entre el socialisme català i el conjunt del socialisme espanyol, plasmat a la declaració aprovada a Granada fa dos anys, i reforçat per l'elecció de Miquel Iceta com a líder del PSC, passa moments difícils. D'una banda, la insinuació de l'equip d'experts que treballa en un projecte de reforma constitucional que la declaració hauria de reconèixer que “el fet diferencial” català va provocar crítiques en cadena dels socialistes. D'una altra, el president del PSC, Àngel Ros, ha avançat que segons ell hauria d'incloure una reforma constitucional que fos acceptable per als catalans: reconeixement de nació, respecte a la singularitat cultural i lingüística de Catalunya i un sistema fiscal equitatiu que, com a mínim, garanteixi el principi d'ordinalitat. Per això caldria superar la teoria del "cafè per a tothom" en favor d'una relació més asimètrica.

Una part creixent dels experts que treballen en la reforma constitucional són receptius al reconeixement nacional de Catalunya, tenint en compte que nació i nacionalitat són termes políticament sinònims, i que aquest reconeixement no implica drets especials en el que no tingui a veure amb els fets diferencials: llengua, cultura, símbols. I, sobretot, que no se'n deriva cap dret de secessió.

Això últim xoca amb l'anomenat dret a decidir, eix de l'ofensiva sobiranista plantejada per Artur Mas i els seus socis des de fa tres anys. L'èxit més significatiu d'aquesta fórmula ha consistit a substituir el debat sobre avantatges i costos de la independència per un sobre aquest dret, creant així una base sobiranista molt més àmplia que la de l'independentisme per a la reclamació d'un plebiscit sobre la separació. Assumir-ho com a principi propi va ser, probablement, un error del PSC, amb alt cost electoral.

Així semblava haver-ho entès Iceta, que recentment va anunciar la retirada del dret a decidir del programa del seu partit. Però la responsabilitat de governar en alguns municipis amb suport de forces sobiranistes, i l'adhesió d'aquells ajuntaments a l'Associació de Municipis per la Independència per raons d'interès local, ha afegit tensions en aquesta dinàmica i alguns dubtes sobre les veritables conviccions d'Iceta.

El rebuig al "cafè per a tothom" es produeix com una extensió de l'autonomia amb tendència a l'equiparació competencial, pròpia dels sistemes federals. No serà fàcil compaginar la reforma en clau federalista amb la proposta d'una certa asimetria en la distribució competencial. De la condició de nació o nacionalitat no se'n deriva el dret a un finançament millor, però a diferència de la discussió sobre el dret a decidir i a altres abstraccions ideològiques, és un tema susceptible de negociació i acord.

Això també val per al principi d'ordinalitat. Convindria, no obstant això, precisar-ne l'abast, ja que una cosa és negociar una reducció de la quantitat aportada als mecanismes d'anivellació interterritorial i una altra atribuir-se un poder de veto sobre decisions de l'Estat que poguessin alterar en determinats exercicis el rànquing d'ingressos per persona de les comunitats autònomes.