El negoci dels traficants: 50.000 euros per barca de Turquia a Grècia

"Llibertat!", criden en àrab des del bot pneumàtic un grup de joves pletòrics. Impacients. Alguns es llancen a l'aigua per recórrer nedant aquells últims metres que els separen de terra ferma. En colpejar les roques, el bot es balanceja. Mans alçades comencen a passar-se nadons de 10 dies a un any per posar-los fora de perill. Així arriben 60 migrants sirians, a bord d'un fràgil bot, a les costes gregues de l'illa de Lesbos, a l'oest del país. Estan a punt de culminar una traumàtica travessia de milers de quilòmetres durant mesos per arribar a Europa.

“Fa un any que intento arribar aquí”, diu posant-se a plorar el sirià Ahmed, de més de 30 anys, posant-se les mans a la cara. Una dona i el seu fill s'ajupen tocant el terra amb el front. Davant de la imatge, altres migrants els imiten i comencen a resar agraïts de ser vius. Quan el primer grup encara no ha emprès la ruta, arriba una segona pastera, aquesta vegada carregada d'afganesos.

Aterrides i sense saber nedar, les dones esclaten a crits. Diversos turistes i veïns locals s'afanyen a reanimar una de les dones que, presa d'una crisi d'ansietat, cau desmaiada, davant la desesperació de les seves filles. El caos és complet i el plor es contagia. Uns ploren de por; d'altres, d'alegria. Són a Europa, no saben on, però és Europa. Fins on arriba la vista, flotadors taronges, xiulets i bots de plàstic negre desinflats cobreixen les roques que banyen les aigües gregues. Vestigis dels més de mil refugiats que desembarquen diàriament.

“Havíem de ser 35 al bot, però els traficants van pujar-ne 64”, diu Abdel Karim, que ha navegat els 14 quilòmetres que separen Lesbos de Turquia en una hora i 20 minuts. “Hem arribat, hem arribat, Déu és gran!”, respon Abdel Karim al seu germà, a 2.700 quilòmetres a l'altre costat del telèfon a Síria.

Ahir a la nit, un bot pneumàtic amb 54 sirians s'enfonsava a mig camí cap a la costa grega. “No volia pujar amb tanta gent. Però el traficant em va dir: o puges, o perds els diners. Després ens van robar les motxilles per l'excedent de pes i ens van obligar a fer el trajecte sols”, relata Hala al-Ali, de 45 anys, que amb les seves dues filles d'un any i mig i tres anys va sobreviure al trajecte. Després de dues hores a la deriva amb l'aigua al coll i sense gasolina, van ser rescatats per una patrulla de guardacostes grecs. Aquest és el relat dels afortunats, els que no s'han quedat al mar. Almenys 2.000 persones han mort en naufragis aquest any, segons l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM).

La voluntària grega Melinda, que regenta una taverna a la localitat de Molivos, va ser l'encarregada d'allotjar-los. A la part posterior del seu restaurant ha muntat diverses botigues on passen la nit els nouvinguts. Són 12 menors i nou dones, algunes de les quals estan embarassades. Una xarxa de voluntaris s'encarrega de proporcionar-los roba seca, menjar, bolquers i mantes. Ni rastre d'organismes ni associacions internacionals.

Davant l'allau de migrants, intensificada des de fa quatre mesos, els traficants fan del desastre un negoci molt lucratiu. Fiquen 60 persones en barques amb espai només per a 35. Això multiplica els riscos d'enfonsament. Per 45 minuts de trajecte, s'embutxaquen 60.000 euros, a 1.000 per cap. Desbordats per l'afluència massiva, els guardacostes grecs no donen l'abast. Es limiten a remolcar bots a la deriva o a punt de naufragar. “Els traficants ens van dir que punxéssim el bot si vèiem els policies”, diu un migrant sirià. En albirar una embarcació, en ocasions una simple llanxa de turistes, molts migrants punxen els bots, exposant-se a morir ofegats.

La carretera que uneix les platges del nord de l'illa de Lesbos amb el sud sembla un camí de peregrinació. Milers de persones caminen fins a tres dies per arribar a Mitilene, capital de l'illa i allà obtenir els anhelats permisos. Les seves úniques pertinences són una motxilla. Els grans porten mudes de recanvi, les joies i les escriptures de casa. Els joves, el certificat universitari.

Davant del descontrol, els veïns comencen a perdre la paciència. “Estem contrariats. D'una banda els ajudem i entenem la seva situació, fugen d'una guerra. De l'altra, nosaltres tenim una guerra econòmica aquí, i la seva arribada espanta el turisme i el nostre mitjà de vida”, relata una veïna. “Són com fantasmes. Tan sols els veiem caminar i caminar i cada dia n'arriben més. Mai sabrem què passa amb els que ja han marxat rumb al nord”, reflexiona el Georgos, treballador d'una agència turística.