Una història de violència

A finals dels anys seixanta, vaig tenir un company de batxillerat que solia venir a estudiar a casa. Es donava la circumstància que als meus pares els queia molt bé. Entre l’enrenou i el silenci, el meu amic tirava cap a la segona opció. I a més era formal, just el tipus d’amics que solen tranquil·litzar els pares. Fèiem els deures després de berenar, i després ens deixaven veure una sèrie de cowboys. Cap a les 19.00 solia anar-se’n. Un dia em va demanar si podia quedar-se a dormir a casa. Jo ho vaig consultar amb els pares i ells van dir que sí, però que abans volien saber per què. El meu amic va explicar que el seu pare els havia amenaçat amb un ganivet, a ell i a la seva mare. El meu pare es va oferir a mitjançar en el conflicte. Això significava expeditivament trucar a la policia. El meu amic va dir que per res del món, que el seu pare solia amenaçar-los amb freqüència. El meu amic va marxar. I els meus pares van arribar a la conclusió que potser el noi exagerava. L’endemà vaig parlar amb ell. “Tot en ordre”, em va dir, com si volgués tranquil·litzar-me. El meu amic no va venir més a casa. I els meus pares van actuar com si mai hagués passat res. I tot es va acabar aquí. El temps va passar, i el meu amic es va mudar de barri. I d’escola. Li vaig perdre la pista fins molts anys més tard.

Un dia del 1983 me’l vaig trobar al consolat de l’Argentina a Barcelona, just al davant del cinema Comèdia. Em va alegrar molt veure’l. Va ser com si l’hagués vist ressuscitar. Em va explicar que estava de pas per Barcelona i que aprofitava per posar al dia el passaport. La seva meta era Madrid, on tenia concertat un contracte en una clínica privada com a pediatre. Vam parlar de les nostres coses. Ell estava a punt de començar una nova vida, mentre que el que escriu això feia el que podia per tirar endavant com a freelance en un país amb un 29% d’inflació. Quan ens ho vam haver explicat tot, em va venir a la memòria aquell dia que em va demanar de quedar-se a dormir a casa. “I com va acabar allò del teu pare?”, vaig preguntar. Se’m va quedar mirant com si estigués esperant la pregunta. “Aquella època –es referia als anys que estudiàvem a casa meva– el meu pare havia decidit que la meva mare l’enganyava amb un altre home. Ara ho recordo com una pel·lícula”, deia com volent treure ferro a l’assumpte. “Un dia va començar a dir-nos que tenia un ganivet sota el coixí i que quan ens adormíssim ens mataria. La meva mare ja dormia, des de feia uns dies, amb mi”. El meu amic va fer un silenci i, com si necessités ser molt precís en el que estava a punt de dir-me, va enunciar: “Aquell dia em vaig adonar que necessitava protegir la meva mare, protegir-me a mi i, sobretot, sense saber com, protegir el meu pare d’ell mateix”. El meu amic em va explicar que la qüestió no tenia solució, que la seva mare estava espaordida però que alhora semblava entestada a fer que tot seguís igual fins al final. Era com una mena d’impotència i resignació. I dubte, un estrany dubte que consistia a no saber si alguna cosa terrible els estava a punt de passar. Li vaig preguntar pel seu pare. “El meu pare? Bé, va tenir el detall de morir-se d’un atac de cor al cap de poc temps”. Em va semblar que no calia seguir amb el tema. “Aquell dia que et vaig demanar de quedar-me a dormir, ho vaig fer no tant pel meu pare sinó per la sensació de pau que regnava a casa teva. En realitat, amb el temps vaig preferir fer-me a la idea que el meu pare no ens faria mal físic. Però el que més em va quedar gravat d’aquells dies és la sensació de turment d’aquell home, la lluita interior entre salvar-se (i salvar-nos), o llançar-se a l’abisme; ell, la mare i a mi. Rancor? Gens. De vegades penso que jo i la meva mare vam tenir molta sort”.

Els crims masclistes i els infanticidis comesos aquests dies a Espanya m’han fet recordar aquesta història. Per a la policia aquests horribles crims deuen estar plens d’incògnites. No buscaran mòbils més enllà dels que indiquen els manuals de criminologia. Després vindrà el terreny d’allò que és inexplicable. Els homes maten el que més estimen –les seves parelles– com un acte de venjança, es teoritza. Bé. Però en això, ara també s’ha vençut un tabú. L’últim que quedava en la cadena d’odi a la dona, a la qual també maten. Assassinar els seus fills.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.