Arbitrarietat fiscal

El detall dels pressupostos per al 2016, precipitats pel Govern espanyol per convertir els comptes públics en avantatge electoral, ratifica la seva indefinició preocupant com a instrument de política econòmica al servei de la recuperació i la seva evident curtesa per mitigar el mal en la protecció social causat per cinc anys de recessió profunda. El creixement previst de la inversió pública és cosmètic (no arriba a l'1%); l'alça de les pensions (0,25%) amb prou feines encobreix les dificultats reals que apareixeran ben aviat en el sistema per pagar algunes prestacions; i l'augment de la despesa social anunciat (3,8%), explicat per la disminució dels interessos del deute i la disminució de l'atur, oculten a la rebotiga una reducció de la cobertura de la desocupació que compromet el benestar d'un gran nombre d'aturats i redueix la capacitat global de despesa de l'economia.

La resta de les partides significatives responen a la voluntat de maquillar la falta de marge per actuar sobre l'economia. L'augment de la inversió en R+D, el 2,2%, amb prou feines s'aproxima a la despesa necessària perquè sobrevisqui la inversió en marxa; els diners per a dependència augmenten en 70 milions, una gota a l'oceà de les necessitats reconegudes; i els diners per a beques augmenten en 3 milions respecte al 2015. Res significatiu ni que reveli un criteri articulat de la despesa. Per la banda dels ingressos, les estimacions per al 2016 són molt dubtoses. Per exemple, està previst un augment de la recaptació per impostos del 6,2% –la peça clau per explicar com s'aconseguirà ajustar el dèficit l'any que ve–; però la veritat és que aquest any les previsions de recaptació no s'estan complint (el previst era un augment del 5,4% i amb prou feines s'arriba al 3,5%). És a dir, que esgotat el recurs per retallar la inversió i obligats a augmentar la despesa de personal, l'ajust del dèficit aquest any, si s'aconsegueix, serà a costa de retallar una vegada més la protecció social. I el 2016 les perspectives són similars.

En aquest marc pressupostari tan feble i confús, el suggeriment del PP que tornarà a abaixar l'IRPF si guanya les eleccions, mereix una contundent reprovació política. Cal insistir que l'economia espanyola necessita una reforma fiscal i no una mera rebaixa de l'IRPF per conveniències electorals. Aquesta reforma implicarà abaixar alguns impostos, apujar-ne d'altres i eliminar deduccions i desgravacions. Però el que plantegen sistemàticament el Govern central i el PP és un pedaç, que en el millor dels casos respon a una presumpció equivocada (la disminució d'impostos augmenta la recaptació) i en el pitjor, només és un caramel electoral. En qualsevol cas, les retallades tributàries discrecionals i inorgàniques destrueixen l'estructura fiscal i no tenen efectes benèfics demostrats.

El que s'espera del Govern espanyol (i, per cert, d'una opció política socialdemòcrata conscient) és una concepció global de les necessitats de l'Estat. Per tenir-la, cal delimitar d'entrada el perímetre de protecció social que es vol finançar (pensions, cobertura d'atur, sanitat, educació, etcètera) i actuar després en conseqüència sobre els ingressos públics. Abaixar els impostos per abaixar-los, sense cap relació amb el benestar social, és un truc de mal gestor.