El rampell que es va carregar una vida perfecta

Quan va ser empresonat, José Luis Rua es dedicava a una cosa tan atractiva i novel·lesca com és la contravigilància del servei d’escorta del conseller d’Universitats Carles Solà. Tenia horaris intempestius i una missió secreta i diferent cada dia. Abans havia viscut anys més avorrits, vigilant el Palau de la Generalitat. Però li havia anat bé. En aquell temps, s’havia casat amb Sílvia Codina, una antiga nòvia d’adolescència, i amb ella havia tingut dues nenes que adorava. Amb 33 anys, aquest jove mosso d’esquadra, esportista, espigat, bru i intel·ligent, tenia tot el que es podia demanar. Fins que un dia Rua va apunyalar fins a la mort Sílvia, de 32 anys, i la sogra, de 54.

El 088 va rebre l'avís el dilluns 3 de maig del 2004, a les 14.15. “La meva dona està morta, la meva dona té sang”, repetia Rua, que assegurava que acabava d'arribar a la seva casa a Lliçà de Vall (Vallès Oriental) i les havia descobert estirades a terra. Sílvia estava cap per avall al menjador, sobre la seva pròpia sang, després de rebre 13 ganivetades. Tenia els pantalons abaixats i la roba interior trencada. La seva mare, Maria Engràcia Álvarez, era en un replà, bocaterrosa també, amb 17 ferides. Encara duia la bossa posada, i el seu contingut estava per terra.

Tot feia pensar que uns lladres havien entrat a robar, havien topat amb Sílvia, que treballava des de casa com a dissenyadora gràfica, i l'havien matat. Després havien estat descoberts per la mare, que tornava de diversos encàrrecs, i també l'havien apunyalat. En la fugida, els lladres havien perdut diverses joies, que havien caigut pel pati, i s'havien oblidat un televisor al marbre de la cuina. Però la policia va sospitar... Per l'hora del robatori, perquè al final no s'havien endut res, perquè havien estat molt de temps al domicili i perquè van trobar sota el cos de Sílvia, empresonat pel seu turmell esquerre, un rellotge Tag Heuer, de Rua.

“Era estrany… Sempre diem que hi ha poques casualitats en la nostra feina”, afirma un investigador que va participar en l'aclariment del cas. Rua va al·legar que al rellotge li entrava aigua i que aquell matí, abans de rentar els plats, se'l va treure, el va deixar damunt el marbre i ja no es va recordar de posar-se'l. Que després se'n va anar a treballar en una casa que s'estaven construint, també a Lliçà de Vall, i que quan va tornar es va trobar amb els cadàvers. Però ningú va veure el cotxe de Rua en aquella casa i sí davant del seu domicili, d'on diversos testimonis diuen que no es va moure en tot el matí. El rellotge estava perfecte, segons els perits, i a més Rua tenia una ferida en una mà.

Des del primer moment, el policia es va convertir en el principal sospitós. “El citàvem cada dia, fins i tot dues vegades, al matí i a la tarda. I en lloc d'enfadar-se, o molestar-se, es mostrava molt col·laborador, pensant molt bé les seves respostes”, explica un dels mossos que va portar el cas. En la seva investigació, van descobrir que la vida de l'escorta i la dissenyadora gràfica no era tan perfecta. Sílvia havia explicat a una amiga que d'ençà que Rua havia canviat de destinació, la relació s'havia refredat, que fins i tot dubtava de la seva fidelitat i que no sabia com redreçar el seu matrimoni.

Dues nits abans dels assassinats, Rua va sortir de nit amb uns amics, fins a les set de la matinada, sense avisar la seva dona, que l'esperava per sopar. Sílvia va estar tot el dissabte de morros. La nit de diumenge a dilluns ni tan sols van dormir al mateix llit. L'endemà, quan van portar la seva filla petita al col·legi, una de les mares va declarar que els va veure discutir al cotxe.

Els agents sospiten que quan va tornar la parella es va tornar a barallar i que en un “rampell” Rua va matar Sílvia. Llavors va decidir simular un robatori amb agressió sexual, però la seva sogra, que vivia amb ells, va tornar abans que acabés. Perquè no veiés la seva filla morta des de l'entrada, Rua va haver de desplaçar el cadàver, i el va girar. Amb el moviment, se li va obrir la corretja del rellotge, que tenia malament el tancament, i li va caure, sense que se n'adonés. Després va matar la seva sogra. Quatre dies després del doble homicidi, els Mossos van detenir Rua. “Teniu molts indicis, però cap prova”, va dir a un investigador. Rua va ser condemnat a 40 anys de presó pel doble homicidi.

Des de llavors, l'escorta manté la seva innocència “contra vent i marea”, explica el seu advocat, Pablo Acosta. El cas ja va ser recorregut i perdut en totes les instàncies judicials espanyoles. Fins i tot es va portar al Tribunal d'Estrasburg, que va denegar revisar la sentència. La família considera que molts contraindicis no es van tenir en compte. Ara volen presentar una demanda per trencament de la cadena de custòdia d'una de les proves. “Apostaria tot el que tinc al fet que va ser ell, sens dubte”, diu una font policial, que reconeix la dificultat del cas, perquè no hi havia proves que l'incriminessin de manera directa. “Se'l va condemnar perquè els crims no els va poder cometre ningú més que ell”, conclou, categòric, 11 anys després, un dels investigadors del doble crim.