El fràgil equilibri del lleó africà

A l'Àfrica, el lleó representa la força, la noblesa, l'autoritat. No és només el símbol de la fauna salvatge del continent, sinó que nombrosos personatges públics o entitats l'han fet servir com a emblema, des de la selecció senegalesa de futbol, els lleons de Teranga, fins al president de Níger, Mahamadou Issoufou, a qui es coneix com el Vell Lleó. En molts països, a més, suposa una font d'ingressos important procedents tant del turisme com de la caça. Se'l respecta, se l'admira… i se n'explota elpotencial. No obstant això, a les àrees on conviuen les ues espècies també és un niu de problemes. La pressió humana ha anat reduint el territori dels lleons i en aquestes zones són cada vegada més freqüents els atacs dels felins al bestiar, cosa que provoca que caçadors locals es dediquin a abatre'ls, fins i tot de manera preventiva.

“No podem imaginar l'Àfrica sense lleons”, assegura Xavier Surinyach, membre de l'ONG Serengeti Watch i un autèntic enamorat del continent, “però la veritat és que assistim a una pèrdua incessant del seu hàbitat natural per l'ocupació progressiva del territori per l'home, cosa que provoca conflictes continus en què sempre acaba perdent l'animal”. Si fa un segle el continent tenia uns 200.000 exemplars repartits per un ampli territori, en l'actualitat s'estima que en queden uns 30.000 (les organitzacions conservacionistes parlen de 20.000) i la seva presència només és significativa en set països: Botswana, Tanzània, Kènia, Sud-àfrica, Etiòpia, Moçambic i Zimbàbue.

En aquest últim país, el lleó Cecil s'havia convertit en un símbol. Amb 13 anys, era l'exemplar més gran de la reserva de Hwange, líder d'una bandada composta per tres femelles i set cadells, fotografiat i gravat milers de vegades pels turistes i, a més, part d'un programa de seguiment i investigació. La seva mort a mans del caçador Walter Palmer ha provocat una autèntica onada d'indignació i repulsa a tot el món a través de les xarxes socials, així com l'obertura d'un procés judicial a Zimbàbue, però la veritat és que gran part d'aquest soroll procedeix d'Occident. Per a molts països africans, la caça representa beneficis enormes, als quals no semblen estar disposats a renunciar. El problema és que aquesta activitat sigui sostenible amb la supervivència de la pròpia espècie.

A l'Àfrica és habitual caçar lleons. Hi ha reserves de caça i quotes anuals per a aquesta espècie. El que passa és que “moltes companyies de safaris de caça i les que gestionen les reserves no respecten aquestes quotes, deixen que els clients matin tants animals com puguin”, afegeix Surinyach, per qui el cas de Cecil és “100% caça furtiva il·legal”, perquè la reserva on l'animal emblemàtic va ser abatut després de ser atret amb un esquer “tenia quota zero per a lleons”. A més, hi ha el problema que les quotes de vegades no respecten criteris científics i es concedeixen més permisos dels que permeten protegir l'espècie.

No sempre és així. A Tanzània, el país amb més lleons de l'Àfrica, està prohibit caçar femelles o mascles menors de sis anys i les autoritats són conscients de la importància d'aquesta espècie com a gran estrella dels safaris turístics, però l'activitat cinegètica produeix uns 25 milions de dòlars anuals que, segons el Ministeri de Recursos Naturals i Turisme, són al seu torn clau per mantenir les nombroses reserves naturals que té aquest país. Caça, sí, però controlada i sostenible, que a més moltes vegades passa en llocs remots, on no arriben els turistes. És una mirada, sens dubte, més pragmàtica.

Malgrat la reducció progressiva del seu hàbitat, la veritat és que el lleó segueix poblant les llegendes i la tradició oral de nombrosos grups ètnics africans. Avui ja no en queden a la zona, però a Guetala, un poble situat a l'oest de Mali, el caçador és una de les persones més respectades perquè fa molts anys va aconseguir abatre un lleó, una història que segueix explicant als fills i els fills dels fills. I és que un vell refrany bantú diu que “mentre que els lleons no tinguin historiadors, les històries de caça seguiran glorificant el caçador”. Almenys fins a la irrupció d'Internet i les xarxes socials, perquè sembla que a en Cecil li han sorgit milions de cronistes i no té pinta que Walter Palmer estigui vivint precisament un moment de glòria.