García Albiol al rescat
El PP de Catalunya ha procedit al vuitè canvi de lideratge –interinitats incloses– des de la seva refundació el 1989
Consumatum est. Seguint rigorosament les seves pròpies tradicions tribals, el Partit Popular de Catalunya ha procedit al vuitè canvi de lideratge –interinitats incloses– des de la seva refundació el 1989. I quines són aquestes tradicions? En primer lloc, el funcionament sufragani, de mera delegació regional: les bases submises militants no eren les que reclamaven el relleu, però tampoc demanaven la continuïtat. Ha estat, com sempre, Génova 13 qui ho ha resolt. A Catalunya n’hi ha que reivindiquen la seva independència, però el PPC segueix exhibint la més estricta i flagrant dependència. La porta a l'ADN.
Badalona ha convertit Albiol en la bèstia negra de tots els progressismes
Una altra tradició és que els líders del PP català no durin més de cinc o sis anys. Alicia Sánchez-Camacho semblava que havia batut el rècord (set anys i un mes), però es tractava d'una il·lusió òptica: des que a mitjans del 2013 va començar a transcendir el contingut de la seva sobretaula al restaurant La Camarga amb una examant de Jordi Pujol fill, i després la seva relació amb el secretari d'organització del PSC, podria dir-se que el liderat d'Alicia es trobava amortitzat i en temps de descompte. Els ritmes geològics de Rajoy a l'hora de decidir, i la dificultat del relleu en l'actual context polític català, han allargat aquesta pròrroga un bienni interminable, que ha sotmès la figura de Sánchez-Camacho a un brutal procés d'erosió. Per això, es comprèn que ja no ho pogués suportar més.
La relativa sorpresa és que Madrid hagi aconseguit convèncer Xavier García Albiol, ja que immediatament després de les municipals rebutjava haver de pagar els plats trencats d'un previsible fracàs el 27-S, i semblava reservar-se per al dia després. Sigui com sigui, la novetat de l'exjugador de bàsquet no serà més bel·ligerància contra l'independentisme (més que la d'Alicia?), ni tampoc un improbable rumb xenòfob del seu discurs per a la Generalitat (García Albiol és un pragmàtic, no un fanàtic), sinó en el realç d'un tret que cap dels seus predecessors al capdavant del PPC havia pogut invocar: l'experiència de quatre anys governant Badalona, la tercera ciutat de Catalunya.
La cara té la seva creu: el pas per l'alcaldia de Badalona ha convertit Albiol en la bèstia negra de tots els progressismes, que es van aliar fa tot just dos mesos per desbancar-lo. Però, de cara a uns comicis tan ideologitzats i polaritzats com els del setembre vinent, aquest valor de símbol, de parallamps de fòbies i fílies, pot constituir més un avantatge que un inconvenient. D’aquí seixanta dies sabrem si les passions que García Albiol aixeca, la jubilació del pesat discurs sánchez-camachesc i l'explotació de la falta d’experiència de la candidata Inés Arrimadas poden ser suficients perquè el PPC aguanti l'escomesa de Ciutadans.
