Catalunya, entre l’ésser i l’estar

Catalunya ha superat amb èxit la seva “batalla de l'ésser”. És a dir, la consolidació en el seu si d'una identitat diferenciada, substancialment homogènia i massivament compartida. Ho creu així el 84% dels ciutadans. Però té pendent una segona –i més complexa– qüestió: el que, per seguir amb la terminologia de López-Burniol, cal designar com la “batalla de l'estar”. És a dir, la forma i manera del seu encaix a Espanya. Aquí, els posicionaments de la ciutadania disten molt de ser unànimes: dilucidar si catalanisme és sinònim de sobiranisme o no fracciona la societat catalana.

A Catalunya, i a la resta d'Espanya, una àmplia majoria (63% i 82%, respectivament) creu impossible la independència. I, a una banda i l'altra de l'Ebre, els ciutadans coincideixen a censurar els respectius responsables polítics per la forma en què estan gestionant la qüestió: massivament Rajoy (però també majoritàriament Mas) a Catalunya, i massivament Mas (però també majoritàriament Rajoy) a la resta d'Espanya; cosa que suggereix que ni l'immobilisme juridicista ni la permanent fugida endavant gaudeixen, en cap part, d'especial predicament ciutadà.

A Catalunya hi ha –i des de fa temps– un nucli dur independentista que abasta el 30% de la població. Hi ha ara també un 17% de neoindependentistes, propici a retornar a un catalanisme més moderat si percebés una alternativa entre l'statu quo actual i la independència. I, sobretot, hi ha un 50% llarg que sap que el sí a la independència no és només un no a Espanya, sinó també a la Unió Europea i a l'ideal d'una Catalunya plural i incloent.

Virar cap a una reorganització de l'Estat en clau federalista? La majoria dels catalans (54%) hi donaria suport. A la resta d'Espanya aquesta fórmula necessitaria un esforç pedagògic, si bé un substancial 34% ja hi dóna suport (un 50%, no). El cop de porta unilateral proposat sembla inviable i, a més, resulta inadmissible pel 84% dels espanyols i per gairebé la meitat dels catalans (44%). Hi ha l'opció de seguir tibant, tots, la corda fins que es trenqui i parteixi Catalunya en dues. I també de negociar. És a dir, de cedir una mica, tots, per –per dir-ho amb paraules d'un català il·lustre– construir conjuntament una porta de sortida al problema prou alta perquè ningú hagi d'abaixar a l'excés el cap en passar-hi. És hora d'optar: o pel conflicte, o per la concòrdia. En els dos casos, entre germans.