Qui ha dit por?

L'Orquestra Camera Musicae, la hiperactiva formació de Tarragona dirigida per Tomàs Grau, tanca la seva tercera temporada afrontant amb valentia un repte majúscul. Cal tenir molt de coratge per llogar la sala gran del Palau de la Música en ple mes de juliol i esperar un èxit de públic raonable amb un concert dedicat íntegrament a la música catalana. L'obstinació és lloable, però una mica temerària, ja que aquest repertori acostuma a tenir efectes letals a la taquilla. De fet, la setmana passada van rebre una sonora patacada al Palau: a l'esdeveniment amb prou feines hi van assistir uns 300 espectadors, inclosos turistes despistats, familiars i amics. Però no fan figa i ahir es van embarcar en la seva primera gira internacional.

Si tenim en compte que quan les orquestres espanyoles surten de gira sempre porten en els faristols clàssics populars com el Concierto de Aranjuez, de Rodrigo, o El sombrero de tres picos, de Falla, té moltíssim mèrit l'aposta que fa Camera Musicae en portar de gira en la seva primera sortida internacional un concert cent per cent català. El programa, sota el títol De Catalunya al món, està integrat per obres de Pau Casals, Eduard Toldrà, Joaquim Serra, Xavier Montsalvatge i Albert Guinovart.

Abans de presentar-lo al Palau, van estrenar aquest programa arriscat dimecres al Festival Internacional de Música Pau Casals del Vendrell i ahir, després de fer un enregistrament discogràfic, van emprendre amb aquestes obres als faristols una gira centreeuropea que, fins al 25 de juliol, inclou actuacions en esglésies de Berlín, Weimar, Praga, Munic i Basilea. No esperen guanyar diners i es conformen a cobrir despeses i donar-se el plaer de divulgar la música catalana.

El millor de la vetllada va ser la complicitat de la soprano tarragonina Marta Mathéu i el compositor i pianista barceloní Albert Guinovart en l'estrena del seu nou cicle de cançons Amoremes, sobre poemes de Mònica Pagès. Quatre cançons romàntiques, defensades per la solista amb una tècnica impecable i una fina musicalitat, que embolcallen el lirisme sincer dels poemes de Pagès amb efectes orquestrals suggeridors que Tomàs Grau va desaprofitar amb una direcció rígida i poc imaginativa.

Potser per falta d'assajos, potser pels nervis o la decepció de veure gairebé buit el Palau, el rendiment de l'orquestra, amb instrumentistes de primer nivell, va ser molt irregular en la resta del programa.