L’esbroncada de Don Alfredo

Va passar a la història, definitivament, la vella tradició de concedir als nous governants cent dies de marge perquè tinguessin temps d'anar aterrant a la institució que els havia correspost gestionar. Avui, la lupa de l'escrutini públic es col·loca des del primer instant en tot el que duen a terme els qui acaben d'accedir al poder. I si el nou costum, per si sol, fa recaure sobre ells un element important de pressió, la cosa es complica més encara en l'actual circumstància política. Perquè és un fet que bona part d'ajuntaments i comunitats autònomes han començat a ser governades per formacions o coalicions que de moment han obtingut únicament el suport per a la investidura, sense aconseguir pactes de govern o tenir garantits suports per a tota la legislatura. Això significa que la seva posició és inestable, a l'espera del que passi a les eleccions generals i, en el cas de Catalunya, a les autonòmiques del 27-S.

Aquesta inestabilitat explica algunes de les conductes de certs nouvinguts, desitjosos de reforçar la seva imatge davant dels ciutadans, és a dir, d'arribar a la tardor en una posició una mica més forta per si de cas els fes falta renegociar la seva permanència en el càrrec o per si fossin objecte d'una moció de censura. Per aquest motiu hi ha qui, aprofitant les plataformes que el poder posa a la seva disposició, exhibeix una presència permanent als mitjans de comunicació (res més fàcil per a un alcalde o alcaldessa que aparèixer cada dia amb qualsevol excusa a la secció local dels diaris). En realitat, aquesta exhibició no té res a veure amb la política, encara que s'intenti fer veure.

Així, amb el pretext de donar notícia de les instruccions que ha cursat la nova autoritat respecte a detalls absolutament menors i sense cap transcendència pública (substitució, al més pur estil Miguel Ángel Revilla, dels cotxes oficials per algun mitjà de transport públic o per la bicicleta, renúncia a l'escorta o indicacions perquè es vesteixi de manera informal, juntament amb algun altre detall quotidià més o menys iconoclasta i rupturista dels vells hàbits, del que —sempre, sempre— en deixa una constància oportuna el fotògraf que s'hi ha convocat, etcètera) els ciutadans es sotmeten de manera permanent i immisericordiosa a una autèntica immersió en propaganda personalitzada, la veritable fi de la qual no és donar notícia de cap actuació concreta, sinó, com dèiem, aconseguir que la ciutadania es familiaritzi (i si pot ser, simpatitzi) amb la nova autoritat, fixant els perfils que més convingui destacar-ne de cara a la definitiva negociació que es podria produir d'aquí a uns mesos.

Però la societat no ha col·locat en el poder els nous governants perquè es dediquin a la promoció personal i al bany de masses permanent. Se n'espera, sobretot, decisions d'acord amb les seves promeses. Referent a això, a molts ciutadans que es tenen a si mateixos per gent d'esquerra els passa últimament una cosa semblant: d'una banda, no els agrada que les seves possibles crítiques a governs progressistes, municipals o autonòmics, puguin convertir-se en munició argumentativa d'utilitat per als sectors més reaccionaris, però, per una altra, tampoc volen que els que presumptament són els seus puguin arruïnar una oportunitat històrica —i propiciar d'aquesta manera el retorn ràpid al poder dels recentment derrotats per culpa d'inexcusables errors—.

Errors que, per cert, resulta impossible atribuir a la inexperiència, ja que pràcticament eren els mateixos comportaments que quan ells encara no estaven al poder denunciaven, irats. No estic plantejant una hipòtesi aventurada o inversemblant, sinó una cosa que ja ha tingut lloc. De fet, arran de determinats nomenaments —fronterers amb el nepotisme—, li va faltar temps a Alicia Sánchez-Camacho per acusar el nou equip de govern municipal de convertir l'Ajuntament de Barcelona en una oficina de col·locació per als seus familiars i amics.

Feia falta posar-l'hi tan fàcil? Alfredo Di Stéfano, aquella mena de Séneca futbolístic (a més a més d'un jugador boníssim), li va dedicar a un porter faltat d'encert que durant la seva època d'entrenador tenia a les seves ordres, i que una vegada va desviar cap a la seva pròpia porteria un xut que anava clarament desviat, una esbroncada que sense esforç es podria aplicar a alguns d'aquests nous polítics, estrenats recentment en responsabilitats de govern: “No et demano que paris les pilotes que van cap dins, però, per l'amor de Déu, no fiquis dins les que van fora!”.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona.