L'estrella i el comparsa

Veient el concert que Tony Bennett i Lady Gaga van oferir la nit de divendres a Cap Roig venia al cap el documental "The Zen of Bennett", en què es retratava la seva coincidència en els estudis d'enregistrament amb diversos artistes amb els quals col·laborava en un disc de duets. Entre les estrelles hi havia Lady Gaga i Amy Winehouse. Aquesta última mostrava un homenatge reverencial al crooner, afirmant que ella no tenia prou pes per cantar amb ell, i ho deia sincera, envermellida davant la llegenda, nerviosa per cantar amb i davant ell. Per la seva banda Lady Gaga jugava a seduir-lo, com si no es tractés d'un ancià que llavors tenia uns 85 anys, obsessionada perquè el seu personatge portés la iniciativa a la trobada. I això exactament va ser el concert a Cap Roig, un espectacle que ella interpreta com una forma més de lluir el seu carisma, sense importar-li deixar Tony Bennett el paper de comparsa que havia d'entretenir al públic mentre ella es preparava per a la següent aparició. No, no va ser un concert de Tony Bennett i Lady Gaga, sinó que va semblar que el crooner era un adorn escènic per a més glòria de l'emperadriu pop.

Després d'una arrencada conjunta la pauta va quedar clara immediatament, Tony cantava la part del lleó del repertori, dotze temes, mentre Lady Gaga, que va cantar-ne cinc en solitari, s'absentava d'escena per canviar-se de vestit i pentinat, va lluir 8 models, i després gallejar movent-se com un actor mediocre creu que es mouen les cantants d'estàndards, deixant veure majestuositat, no sentiments. En aquest sentit Lady Gaga només es va diferenciar de la Gaga pop en el vestuari, igual de cridaner però ajustat formalment a un tall clàssic de vestit de nit en el qual ella, per descomptat, va introduir el seu estil. A més l’estrella no va saber abordar el repertori, mostrant una bona veu que tot i això entonava gairebé com si se seguís tractant de pop, sense aconseguir de forma regular entonacions que recordessin que cantava peces de Billy Strayhorn o Cole Porter. I és que l'important no eren les cançons, sinó que ella cantava aquelles cançons, fet que va quedar palès a la seva versió de "La Vie En Rose", on el substancial, a més de cantar-la en francès, era el vestit rosa cenyit per un llaç davanter grandària XXL que, pel parer de l’estrella, era l'adequat per a l'ocasió. Perquè l'adequat per a Lady Gaga sempre és exhibir-se.

Per la seva banda, el bo de Tony Bennett, amb la seva jaqueta de gelater color crema i la seva estampa de personatge dels Soprano, assistia a l'espectacle posant història, experiència i la certesa que gràcies a operacions de reflotació amb artistes més joves està vivint una cinquena joventut. La seva veu ja no dóna per a gaire, al cap i a la fi gairebé té 89 anys, i funcionava només quan no era exigida, cosa d'altra banda natural. La seva actitud, d'esforçat artista que omple els buits que provoquen l'absència del veritable protagonista, el va definir com el perfecte professional que és, un artista que malgrat que fa dècades que està en el negoci, moltes en la glòria, és capaç d'acceptar que una senyoreta que encara no té trenta anys però que és molt més popular que ell, com van demostrar els aplaudiments inicials i els crits durant el concert, es passegi per l’escenari com si fos la mateixa Marilyn. Quan cantaven junts, cosa que sense comptar l'arrencada van fer en set ocasions, tres de seguides al final del xou, no podia fer menys que pensar que Tony mirava amb saviesa d'avi a aquella néta juganera que al metro no li cediria el seient.