Mor un dels fills de Nick Cave en caure per un penya-segat

Fa amb prou feines un mes i mig, Nick Cave reia d'una forma sorprenent. El músic australià, amb fama d'artista turmentat i conegut com el malson dels periodistes per col·legues anglosaxons, es va mostrar encantador en una entrevista amb EL PAÍS, l'única que concedia a un mitjà espanyol amb motiu de la publicació del seu llibre La canción de la bolsa para el mareo (Sexto Piso). Fins i tot des de l'editorial avisaven de la sort que s’havia tingut: “Està en una època molt dolça”. A la meitat de la seva gira de concerts per Europa, va atendre la trucada telefònica des de Copenhaguen i va allargar la conversa més enllà de l'estrictament estipulat mentre xerrava animadament del seu llibre o “poema èpic”, les seves properes actuacions a Madrid i Barcelona, el nou disc en què estava treballant amb The Bad Seeds i el documental 20.000 días en la Tierra, que retrata el seu procés creatiu i la complicitat familiar amb la seva dona Susie i els seus fills Arthur i Earle. “Estic en un gran moment”, va dir en un to amable.

Aquest moment acaba d'esclatar pels quatre costats en la vida de Nick Cave. El seu fill Arthur, de 15 anys, germà bessó de l’Earle, va morir dimarts a la tarda després de caure per un penya-segat a la ciutat de Brighton, lloc de residència de Cave i la seva família, al sud d’Anglaterra.

“Era el nostre nen, preciós, feliç i estimat”, recull el breu comunicat del músic i la seva dona, que han demanat privadesa per intentar superar “un moment tan difícil”. L’Arthur va ser trobat dimarts cap a les 18.00 per un grup de persones en un dels penya-segats d’Ovingdean. Presentava ferides de gravetat i va ser traslladat a l'Hospital Royal Sussex County de Brighton, on va morir hores després a causa de les lesions. La policia del comtat de Sussex, encarregada de la investigació, va especificar que la mort no s'està tractant com a “sospitosa”.

Només aquells que han perdut un fill saben la classe de dolor irreparable al qual s'enfronta ara Cave. Durant la conversa amb aquest diari, va comentar que esperava saber transmetre la seva curiositat i interès per la creativitat als seus fills. “Els meus nens estan en aquella època tan bonica en què poden esbrinar totes les coses bones que els pot donar la música”, va dir.

Turments i obsessions

Tal com es pot veurea 20.000 días en la Tierra, la seva vida a Brighton, ciutat que acull artistes i bohemis anglesos, és la d’un pare de família convencional, que ha trobat certa pau necessària després de molt temps de lluita amb ell mateix. Marcat per més de 20 anys d'addicció a l'heroïna i l'alcohol, Cave, de 57 anys, no ho va tenir fàcil per arribar a aquesta pau. “Tinc dues facetes: una és constructiva; l'altra, tremendament destructiva”, va afirmar una vegada sobre la seva vena desfasada i visceral, capaç de convertir-lo en un ésser devastador que va tenir problemes amb la justícia per les drogues i, sobretot, que no tenia pietat amb ningú, ni tan sols amb ell mateix. Els seus turments i obsessions quedaven plasmats en la seva fascinant música fosca i viciosa, que el va mantenir durant anys lligat a la vida, actuant com un cordó umbilical amb l'existència, impedint que caigués en l'apatia narcotitzada. Va ser així fins que va conèixer la seva dona actual. Va deixar les drogues, va formar una família i, d'alguna manera, va fer de la feina la seva única addicció. “Treballo set dies a la setmana. Dormo poc”, va afirmar a aquest diari.

Això es comprova a 20.000 días en la Tierra. En aquest mateix film, Cave parla de Brighton com el seu retir espiritual després d'una vida errant i afirma: “Els llocs et trien. Poden quedar-se’t vulguis o no”. En aquest sentit, Brighton ja l’ha triat per causar-li la pitjor de les tragèdies.