El minotaure i l’epigenètica catalana

La història ens convocava, encara que no a tots igual. La commemoració del Tricentenari de la Guerra de Successió, el passat 2014, pràcticament va invisibilitzar el Centenari de la Mancomunitat. No van mancar els intents per corregir-ho: el simposi impulsat per l’IEC, l’exposició acollida pel Museu d’Història de Catalunya, l’especial dedicat pel Quadern d’aquest diari, l’interessant llibre signat per Colomines i Madaula... Els esforços, però, no reeixiren i el primer precedent de l’autogovern català des del 1714 no va rebre l’atenció que es mereixia.

Una de les característiques més rellevants de la Mancomunitat és la sorprenent unanimitat assolida i la significativa activitat desplegada, malgrat la migradesa dels seus recursos. Tota la historiografia coincideix a lloar la capacitat d’integració del president Enric Prat de la Riba i les iniciatives engegades, com la xarxa de biblioteques, de telèfons, etc. Només Nicolau d’Olwer, des de l’exili, llançava una lectura, al memorialístic Caliu, molt menys complaent: “Era un govern i no ho era. Ho era, com si diguéssim, per a les qüestions de gràcia, no ho era per a les de justícia, i sempre podia encarnar la protesta popular enfront de l’altre govern, el que administrava les coses odioses”.

Aquesta càrrega de profunditat de qui va ser ministre d’Economia i governador del Banc d’Espanya durant la República va ser desenvolupada i teoritzada posteriorment fins a ser convertida en un tret distintiu del poble català per Jaume Vicens Vives. A Notícia de Catalunya es descriu una inherent incapacitat històrica per governar “el minotaure”. L’Estat es convertia “definitivament en una cosa distant, inassolible”. L’Estat eren els altres. L’Estat esdevenia, d’alguna manera, quelcom aliè a la idiosincràsia catalana, amb alguns efectes positius com la vitalitat de la societat civil, però amb greus desavantatges en un món regit pels i des dels estats.

El tòpic va fer fortuna i s’arrossega des d’aleshores. Situats ja en el simplisme dels estereotips, la comparació amb els bascos apareix per reblar l’argument. “Ells sí que en saben. Tenen tots els avantatges de la independència i cap dels greuges. Ells, tradicionalistes de mena, sí que han fet realitat el revolucionari "no taxation without representation". Sobre el control de la fiscalitat foral, bascos i navarresos s’han dotat d’un autèntic sentit d’Estat. Si nosaltres comptéssim...”.

“No! Això són excuses”. La tranquil·la sobretaula es trenca per la vehemència d’un dels comensals. Aconseguida la nostra atenció, el meu amic descabdella, des del seu catalanisme social liberal, l’exabrupte inicial: “És cert que Catalunya no recapta els seus impostos, però compta amb ressorts tant o més rellevants, fora de l’abast foral, i sobre els quals s’hauria pogut edificar un poder real, un sentit d’Estat. Ara ens omplim la boca parlant de futures estructures d’Estat, com si més de trenta anys d’autogovern no haguessin existit. Què és una cultura tan potent com la catalana sinó una estructura d’Estat? Quin sentit té buscar noves palanques si, en comptes de rendibilitzar com a èxits propis els triomfs d’entitats i institucions capdavanteres com La Caixa, el Banc Sabadell, el Barça o la ciutat de Barcelona, pretenem avançar en contra d’elles? No ens calen noves i il·lusòries estructures d’Estat, sinó sentit d’Estat”.

Marxo del dinar capcot. Sembla com si el determinisme sobre aquesta incapacitat congènita catalana mantingués la seva prevalença. Intento fer un llistat per contradir la tesi (els mateixos Prat de la Riba i d’Olwer, Tarradellas, Serra, Pujol...), però em temo són excepcions sense força per modificar l’essència de la maledicció. No hi torno a pensar fins al cap d’uns dies, arran d’una conversa sobre els treballs d’epigenètica de la meva dona.

L’epigenètica estudia els factors no genètics però heretables que modifiquen l’activitat de l’ADN sense alterar-ne la seqüència. Per exemple, si a un grups de ratolins mascles se’ls fa vincular una olor amb una descàrrega elèctrica, els seus descendents poden acabar heretant un comportament que els inciti a fugir d’aquella flaire, malgrat que ja no hi hagi cap perill real. Aquest tipus de llegat, transportat pels espermatozous, explicaria per què una rata té tendència a fugir d’una serp de forma instintiva. En altres paraules, l’experiència compartida pels antecessors pot acabar deixant una empremta en els successors. La temptació per buscar arrels epigenètiques a les particularitats de la política catalana és molt forta. Barroerament, podríem aventurar que si alguns són Estat i d’altres no, seria “per collons”.

La broma tindria la seva gràcia si no fos que és precisament testosterona i determinisme allò que han sobrat darrerament a la política catalana. Posats a triar genealogies, potser seria més útil recórrer a la positivista Mancomunitat que a l’èpica austriacista. Però, sens dubte, el més útil seria que, sigui com sigui que finalitzi l’actual període d’excepcionalitat, comencem a bastir una nova empremta lliure de la repulsió vers l’Estat (sigui el propi o compartit), responsable dels propis actes i prou madura per assumir exemplarment tant la gràcia com la justícia.