La deconstrucció del catalanisme

Artur Mas passarà a la història, com a mínim, per la seva capacitat per desunir els catalans. Hi ha polítics que uneixen fins i tot amb polítiques divisives i n’hi ha que fan exactament el contrari, amb discursos aparentment unitaris produeixen efectes centrífugs. Pujol i Mas, sense anar més lluny. És difícil parlar de Pujol i situar-lo com a referència comparativa amb Mas, a qui va engendrar políticament, va ensenyar-li l'ofici i el va designar successor. Però no hi ha més remei que fer-ho, tot i el gravíssim estigma que pesa encara sobre l'expresident de la Generalitat i la seva família.

Pujol va fer convergir els nacionalistes al voltant d'una sola coalició, que es va assentar al centre de la política catalana i va abraçar des de l'independentisme fins a l'autonomisme, des del liberalisme i la democràcia cristiana fins a la socialdemocràcia. Tot i ser un polític polaritzador, va saber graduar l'abraçada i l'estrangulament en els seus tractes amb l'esquerra, especialment la socialista. Com a resultat de la seva capacitat de pacte amb tots, dins i fora, la UCD de Suárez, el PP d'Aznar i per descomptat el que més, el PSOE de González, va aconseguir que el consens catalanista impregnés la vida catalana sencera i penetrés en tots els partits.

Ni els seus ho reconeixen ara. Avui el que es porta és la desmemòria, l’adamisme i la reinvenció postmoderna del relat nacionalista. Els èxits del pujolisme queden minimitzats: mer regionalisme burgès, pactes secrets i corruptes als despatxos, espanyolisme disfressat... L'esforç d'abstracció és colossal. Tot i les retallades autonòmiques i la crisi financera, les recentralitzacions i l'ofec pressupostari, la realitat històrica que només el presentisme més frívol pot amagar és que Catalunya mai havia gaudit d'uns nivells d'autogovern, una capacitat de projecció i influència i una presència de la seva llengua en les institucions i en la vida pública com la que gaudeix ara, exactament ara, en plena majoria absoluta del PP. Tots els avenços de l'autogovern de les tres últimes dècades es deuen a la claredat estratègica i a la fermesa de les conviccions de Pujol, acompanyada del seu pragmatisme i la seva capacitat per unir els catalans i trobar amics i aliats a la resta d'Espanya, i sobretot a Madrid, però també a Brussel·les i al món.

Artur Mas passarà a la història almenys per la seva demostrada capacitat per desunir els catalans i fer amb el catalanisme el que Ferran Adrià ha fet amb la cuina tradicional

Artur Mas ha desfet en només cinc anys una part gens menyspreable d'aquesta obra. Com una trituradora, ha dividit la coalició i arruïnat el seu partit gairebé fins a l'extinció, ha sembrat la discòrdia dins del catalanisme i ha tallat amarres amb els partits espanyols. S'ha quedat sense amics ni aliats fora del seu govern i del món sobiranista. En lloc de propugnar polítiques unitàries per enfrontar-se a les intencions més perverses i ben evidents del PP respecte a l'autonomia catalana, ha preferit l'enfrontament polaritzador, que ha radicalitzat al govern conservador espanyol, tot i retroalimentar així mútuament els dos pols nacionalistes, el català i l’espanyol, en les seves provocacions i en les seves propostes excloents.

No ho ha fet sol. L'entorn sobiranista convergent l’ha ovacionat com si fos un geni redemptor, preparat per al lliurament de la seva persona a l'altar del martiri patriòtic. El president, damunt, s’ho ha cregut, amb els devastadors efectes psicològics que una actitud així ocasiona en la personalitat d'un dirigent polític. Artur Mas ha volgut ser el Ferran Adrià del catalanisme i és ja clamorós el seu fracàs. Ha aconseguit certament totes les fórmules més imaginatives de la deconstrucció catalanista: dividir el país entre sobiranistes i unionistes, independentistes i dependentistes; distingir entre l'Estat propi i l'Estat enemic; apostar per les estructures del futur i hipotètic Estat independent enfront de les polítiques autonomistes ja superades; imaginar una llista civil sense polítics, que sigui la llista no del president sinó amb el president o, si no hi ha més remei, sense el president, tot i que a ser possible finalment una altra vegada amb el president en la seva qualitat de polític que es presenta per última vegada i és ja per tant un expolític. Insuperable.

¿Us imagineu una llista en la qual figuren famosos de l'esport, la cultura i l'art, o famosets del món mediàtic, estigui o no trufada finalment de polítics o sigui tota íntegra per uns figurants, que després, fins i tot amb altres eleccions a celebrar immediatament , hauran de cedir de nou el pas a la casta política desprestigiada? Mas no ha arribat a Ítaca però ja ha fet el cim de la genialitat tàctica i la imaginació creativa, al cap i a la fi dins d'una tradició ben reconeguda del catalanisme (Salvador Dalí i Francesc Pujols) i del marxisme (Groucho).