Atrapat al seu laberint

Qui podia imaginar quan, la tardor del 2012, Mas va convocar eleccions per obtenir el lideratge del procés sobiranista que tres anys més tard estaria lluitant per no quedar exclòs d'un procés electoral que només ell pot convocar? És la deriva d'un procés que el president va voler fer seu, però que no va controlar mai, perquè no va encertar ni en els temps ni en el càlcul de les relacions de forces.

Artur Mas mai s'ha sostret a un clima polític amb tendències maníaco-depressives, en què es passa amb molta facilitat de l'eufòria al pessimisme. Després del moment culminant del 9-N, va abaixar el to col·lectiu. Molta gent és sensible al projecte independentista a condició que no tingui costos i la sensació que l'esforç per arribar al capdamunt no tenia recompensa va produir desmobilització i desencantament.

Artur Mas va intentar alçar els ànims amb la seva proposta de llista única entorn de la seva figura, emparada en una doctrina, molt repetida al seu entorn, que sosté que aquests processos sempre necessiten el poder d'arrossegament d'un lideratge fort i que la unitat suprapartidaria dóna un plus electoral determinant. Però els lideratges ni s'imposen ni es decreten, es conquisten. A mesura que s'acostava el 27-S, es va estendre la idea que el procés anava a la deriva. I Artur Mas va aprofitar la circumstància per recuperar la seva vella idea de la llista única.

En un gest d'aparent generositat a favor de l'interès superior, es va declarar disposat a no encapçalar-la. I en un sorprenent desistiment de responsabilitats, va transferir a l'ANC i a Òmnium la tasca d'organitzar la llista. Ara està atrapat al laberint que ell mateix ha construït: llista única sí, però sense polítics. I es posa en evidència: “No poso condicions per encapçalar la llista. Una altra cosa és que ni tan sols en formi part. Jo no faré qualsevol cosa”.

Artur Mas va veure en el procés l'oportunitat de renovar l'hegemonia del nacionalisme moderat. La intransigència de Madrid li va reduir els espais i Mas va respondre amb dues acceleracions precipitades que van deixar alguns aliats al marge. Ara és ell qui es pot quedar pel camí. Mas ha estat sempre en el punt de mira. Descavalcar-lo va ser l'objectiu del Govern espanyol d'ençà que va comprendre que no estàvem davant un episodi més de l'estratègia pujolista i que el que calia pagar perquè renunciés a la seva aposta era massa car. Es va imposar la falsa idea que si es carregaven Mas el procés s'acabava.

Artur Mas va veure en el procés l'oportunitat de renovar l'hegemonia del nacionalisme moderat

Els envits van disminuir quan, a principis d'aquest any, es va estendre a Madrid la idea que el sobiranisme anava de mal borràs, però les amenaces judicials segueixen aquí. Artur Mas va buscar reforçar-se amb el lideratge del procés, provocant els recels i les resistències dels seus propis socis. Amb la seva aposta per la llista amb el president, s'ha posat la soga al coll. I ara lluita patèticament per treure-l'hi.

El sobiranisme està en fase de desconcert, amb una considerable confusió de papers entre partits polítics i organitzacions civils. Com sortir de l'embolic? Les CUP han rebutjat entrar en “la dinàmica de les cimeres espectacle” i Artur Mas s'ha vist obligat a suspendre la reunió que havia d'afrontar el conflicte de les llistes. La política catalana ha emprès una deriva que només aporta desprestigi i desorientació.

Darrere de les sobreactuaciones de Mas s'aprecia un allunyament creixent de la realitat. Política o joc? En un cafè parisenc, Sartre observa el noi que serveix les taules: “Té un gest viu i sostingut, una mica massa precís, una mica massa ràpid, va cap als consumidors amb un pas una mica accelerat, s'inclina amb massa pressa, la seva veu, els seus ulls expressen una sol·licitud excessiva pel que ordena el client, en fi, aquí està, tractant d'imitar en la seva acció el rigor inflexible d'algun autòmat, mentre porta la seva safata amb la temeritat del somnàmbul”. “Tota la seva conducta sembla un joc”, subratlla Sartre. “Però, a què juga? No cal observar-lo gaire per adonar-se'n: juga a ser cambrer”. Així exemplifica el filòsof el que ell anomenava “la mauvaise foi”.