L’encant dels mercats

Els Encants a Barcelona tenen set segles d'antiguitat. Sembla que eren el mercat predilecte per vendre els béns d'un difunt per alleujar la vídua i pagar possibles deutes. Ara, els Encants se situen sota el paraigua catedralici, i no sé si gaire protector, aixecat al costat del TNC. Després hi ha, entre els clàssics, el mercat dominical de Sant Antoni, bàsicament de llibres, cromos, videojocs i pel·lícules. Però a Barcelona, els caps de setmana se celebren un nombre creixent de mercats on una part dels venedors no són professionals de la segona mà. No tots són iguals. N'hi ha que cobren una entrada mòdica i d'altres són d'accés lliure. N'hi ha amb llibertat de preus i d'altres on tot val un euro. N'hi ha que estan instal·lats en una plaça i d'altres, en espais coberts. El darrer que vaig visitar va obrir en un espai de coworking, CREC, als peus de Montjuïc.

Josep Puig, coordinador d'On the Garage, munta, entre d'altres, una vegada al mes a l’Ovella del Poble Nou un mercat on tot costa un euro. També l'entrada. Al principi, l'accés era gratis però la necessitat d'evitar aglomeracions va recomanar aquesta cautela. “A més, ajuda a cobrir despeses”, comenta. El mercat obre a les 11 del matí, però a les 9 ja hi ha qui fa cua. Són els professionals del gremi, de botigues de segona mà, que saben que al cap d'un parell d'hores allà dins amb prou feines quedaran gangues, encara que el preu d'un error és ridícul. A les 11, un diumenge, la cua per entrar-hi era de més de 400 persones. Puig va tenir la idea de posar un preu únic perquè “el regateig aquí no s'entén”, no se sap fer. Òbviament, els venedors que exposen mercaderia no estan a l'espera d'un gran negoci. “Hi ha qui ve per passar-s'ho bé. Estudiants que fan una miqueta de caixa per al viatge de fi de curs, professionals que buiden pisos o particulars que alleugereixen els armaris...”.

El regateig aquí no s’entén”

Un altre que cobra entrada (dos euros) és el Palo Alto Market, al carrer dels Pellaires. Però a dins hi ha una nota de sofisticació que no tenen altres. Els preus són lliures i els productes no són, majoritàriament, de segona mà. Un dia que vaig anar-hi, a dins de l'illa urbana on hi ha el taller de Mariscal, el germà del qual està darrere de l'invent, hi havia un racó per descansar de l'enrenou i prendre's... unes ostres amb cava. Definitivament, una altra clientela.

Però la gran majoria són d'entrada lliure. N'hi ha –a l'estació de França i a la plaça del Mar de la Barceloneta– amb un cert predomini del que s'anomena vintage, concepte que té contorns una miqueta difuminats i de vegades es confon amb retro o, simplement, vell.

Del que hi ha més, en tots, són peces femenines. Però el repertori de mercaderia és difícil de catalogar. He vist: calculadores, ulleres, sifons, molinets de cafè, mànecs de dutxa, estoigs mig buits de Caran d’Ache, pipes, catàlegs filatèlics del 1980, rellotges de paret, aspiradores, perruques, flautes, barbies una miqueta maltractades (es venien a 4 euros) o minipimers (10 euros).

Un jove que desmuntava la parada (roba de quan feia batxillerat) havia guanyat uns cent euros

L'associació cultural Freedonia munta el Fleadonia a la plaça Salvador Seguí, davant de la Filmoteca. Abans ho feien al carrer Lleialtat, “una zona deprimida en l'aspecte comercial”, explica Coke (“escriu-ho amb k o amb q, com vulguis”), el president de Freedonia. Com que no era zona de pas hi posaven música, però una veïna es va queixar i el mercat va haver de ser mut. Al final van emigrar a una zona més concorreguda. Ara col·laboren amb la gent del Flea Market, que se celebra a la plaça Blanquerna, a l'esquena del Museu Marítim, per a la gestió conjunta del lloguer d'espais i tràmits burocràtics. Jubilats, aturats i ONG que vulguin tenir la seva paradera amb ells tenen descompte. Els organitzadors, a més, gestionen el lloguer de cadires i taules i tramiten la llicència municipal que ha de pagar el paradista. El dia que vaig visitar el de la plaça Blanquerna, un jove que desmuntava la parada (roba de quan feia batxillerat) havia guanyat uns cent euros.

José Ramón Lasuén i Ezequiel Baró han escrit que les ciutats són aglomeracions de persones amb el propòsit de viure juntes per consumir millor i amb més seguretat. Per això, el mercat és una peça fundacional. Mentre explico tot això a la redacció, dos companys, joves, m'expliquen que tot el que han comprat ells de segona mà ho han fet en pàgines web, des d'Internet. Em parlen, per exemple, de Wallapop. N'hi ha, expliquen, d'especialitzades en objectes d'Ikea que, a més a més, tenen el moble muntat. Però aquest món és una altra història.