Samanta Villar: “La prostitució és digna”

La periodista Samanta Villar (Barcelona, 1975) és taxativa: "La prostitució és digna". I afirma que el motiu pel qual qui l'exerceix lliurement no és capaç d'explicar-ho o de sentir-se orgullós de la seva professió és l'"estigma social" que l'envolta. En el seu primer llibre, Nadie avisa a una puta (Libros del K.O., 2015), Villar relata la història de set dones que exerceixen la prostitució: sis expliquen que ho fan perquè així ho han decidit, una setena és víctima del tràfic d'éssers humans i va patir un calvari fins arribar a Barcelona.

Villar ha dedicat cinc estius de la seva vida a escriure el seu primer llibre, que li va proposar un amic. Després de tot aquest procés té una idea ferma de com abordar el tema de la prostitució, que a Espanya es mou en terra de ningú, en l'alegalitat. "Tot el que no és il·legal és legal", afirma Villar, que proposa treballar en tres flancs: regularitzar-la, lluitar contra les desigualtats i aconseguir una normalització social.

Pel seu llibre desfilen Montse Neira, una prostituta que fa anys que reivindica la seva condició de professional del sexe, diverses joves que treballen en un club, una dona que acaba trobant l'amor en un client, una prostituta que ha de deixar el pis perquè la competència és molt dura, una dona gran que subsisteix dels tres clients fidels que li queden després de tants anys, una escort... Històries en profunditat que busquen trencar "l'estigma" que tota dona que es prostitueix està en una situació de tràfic de persones. Malgrat que n'hi ha que sí que ho estan, i surten al llibre. "Però són coses diferents", adverteix la periodista.

"No hi ha professions millors que d'altres. Això és una construcció social", repeteix Villar, que creu que per ser puta has de servir per fer-ho. "Has de ser molt forta, tenir dots socials... I, esclar, que t'agradi el sexe, si no...". A Nadie avisa a una puta es pot sentir la veu de les dones, i en algunes ocasions resulta sorprenent.