Cinc dècades d’amor
Serrat, com un patriarca musical, va desfermar-se en emocions al seu primer concert al Grec barceloní
El gran dia de Serrat estava a punt de començar, podem imaginar-nos l'artista posant-se, al camerino, l'americana negra en una nit tòrrida que cridava a portar màniga curta. Però Serrat és un artista dels d'abans, d'aquests que respecten un escenari fins i tot amb la vestimenta. Ha estat el primer dels seus cinc concerts seguits al Grec, un per cada deu anys de carrera que el cantant del barri barceloní del Poble Sec celebra al festival. Cinquanta anys. No, cap temps passat no té per què ser millor. Les entrades estan exhaurides per a tots els recitals.
No s'ha vist cap buit en tot el teatre, que ha tingut el cel per sostre i una paret rocosa que s'eleva com els sospirs per fons d'escenari. El públic, rendit des del principi, ha començat a evocar el passat comú que Serrat va estendre amb Cançó de bressol, va esculpir a Mi niñez i va rubricar amb Temps era temps, particularment aplaudida quan Serrat va deixar anar, de memòria, "Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón", cinc noms mítics ara actualitzats en un nou panteó blaugrana. I és que un gran actiu de Serrat és que viu la memòria com un record vital que dóna sentit al present i gens marcat pel ressentiment, un dels recursos que han elevat la seva popularitat més enllà del simple èxit, i que ha fet que sigui reconegut com un dels nostres per als qui, com ell mateix, tenen la motxilla de la vida, si més no, intervinguda.
I el concert ha continuat en aquest vaivé desorganitzat cronològicament que suggereix la quàdruple Antología desordenada, en un viatge del present al passat sense sobresalts que evidencia que hi ha un fil que uneix totes les cançons, gairebé com si en fossin una de sola. Plantat a l'escenari, separat dels seus cinc músics, vestit de negre i amb l'ombra doblement projectada pels focus dels laterals, Algo personal l'ha fet sumar-se al malestar generat per tanta cobdícia, Barcelona i jo ha fet que es rendís davant la seva ciutat, Me'n vaig a peu i Pare han establert el vincle amb els seixanta i els setanta, però després hem entrat al nou segle amb És capritxós l'atzar, i llavors Noa ha sortit a l'escenari a cantar-la amb ell.
L'apoteosi s'ha reservat per al final. Mediterráneo, Seria fantàstic, Res no és mesquí, Cantares, el seu mític Hoy puede ser un gran día, que s'ha confirmat, i la joia de la corona, Paraules d'amor. Serrat ha cantat, en català, "paraules d'amor, senzilles i tendres / no en sabíem més, teníem quinze anys", i senyores de totes les edats, com una que amb prou feines ha pogut contenir les llàgrimes, la cantaven amb la veu tremolosa. Ha estat tan bonic que només per coses com aquesta ja val la pena pagar l'entrada. Ha estat tan simbòlic que hem entès per què Serrat és molt més que Joan Manel Serrat, el cantant.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.