Flaix d’un jutge i cites del poder

El poder de vegades esdevé individualitzat, visible a espipellades, fins i tot amb tocs d’intimitat, amb records i enyorances desbordats d’emoció. A les intervencions ecumèniques d’estrena oficial sol surar una mica el jo personal. L’autoritat s’obri i es desnua, és evident que està tocada, copsada pel moment, vol fer-se més humana, més corrent per ventura, dribla la solemnitat i transita.

Posem per cas a la política, en aquells casos on es mota dels pares, dels antecessors col·lectius, dels absents al frontis de la història, les esqueles familiars o la capçalera del llit o del bres.

Un jutge es presenta endiumenjat, endolat de seda, amb solapa lluenta i toga medieval, brodats a les punyetes i patenes, escuts i medalles al costat del cor. Els jutges –digau magistrat, que és més– imposen emperò davall la toga, hi ha panxa, sexe, cor i sentiments; cal recordar la idea dita per Guillem Vidal, expresident de l’Audiència de Palma i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Generalment, en discursos o confidències el poder d'estrena de vegades s’exhibeix més enllà del tel i signatura al decret o la sentència. L'autoritat a les representacions individuals i protocol·làries evidencia la seva novetat, se sent, potser, amb la necessitat de representar-se comuna, com un ciutadà qualsevol amb sentiments. Entre la màxima profunda i el memoràndum genèric, també es descorda, mostra i explica qüestions biogràfiques, fins a la companya que fou i és present.

La veu del protagonista, en aquests tràngols i paràgrafs, es transforma en íntima, dura i solemne; aflora emotiva, nostàlgica, en els detalls privats, familiars. Aquestes intervencions en primera persona del singular tenen l'òbvia intenció de fer plural el subjecte i el verb, tot el missatge: un "sense vosaltres no som ningú". La complicitat social, l’afinitat corporativa, pretén arribar al fons en els cors dels cercles propers, evocar més enllà del record i de les làpides als absents.

La veu del protagonista, en aquests tràngols i paràgrafs, es transforma en íntima, dura i solemne; aflora emotiva, nostàlgica, en els detalls privats, familiars.

Un d'aquests moments, amb moderació, el va plasmar el magistrat Antoni Oliver Reus, president de la sala social del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears. Jutge singular, modern i progressista, amb barbó sense farcir la pell, navegant arriscat –fa anys portava una senyera antinuclear– excursionista valent, es va envoltar d'un plural cor d'advocats, jutges i fiscals, també sindicalistes i empresaris i quasi tota la família.

Després de la seva promesa i reflexió, Oliver va llançar un al·legat contra la sobresaturació dels tribunals que pot posar en dubte la tutela efectiva dels drets dels justiciables. Indicà que el dret laboral ha exercit "una doble funció pacificadora i de progrés, procurant una notable cohesió social, que ha donat a Europa un dels moments més brillants de la història de la humanitat." I aixi mateix subratllà: "Poques coses com la Seguretat Social ens han ofert fortalesa social i moral, és un dels màxims exponents de solidaritat entre els ciutadans".

El jurista no ho ha esmentat, emperò és la seva memòria i és història: és nét del qui fou batle republicà de Felanitx, Pere Oliver i Domenge, "és potecari" de son Barceló, exiliat 15 anys i perseguit i la seva família presa. El seu altre padrí –els Oliver estranyament a la vila parlen d'avi–, Pere Reus Bordoy, jutge de pau i editor, catalanista com aquell, va ser executat el 1938.

En “Toni es jutge" des Port, va brodar la seva intervenció, en català, amb missatges de contingut cívic que va alternar amb referències personals familiars; no totes, no podia allà mateix. Hi era el seu germà, gran científic i expolític, en Pere, i la seva germana petita, na Catalina, qui fou una de les 115 periodistes que van fotre al carrer quan va tancar M, la televisió de Mallorca, fet que el PP cita amb orgull encara ara [Maria Salom, en campanya el 2015]. No hi era en Miquel, creador inicial de Palma TV i M, realitzador i empresari de Video U que és reu i penedit.

El magistrat Antoni Oliver va mentar la seva àvia Purita Manzanares de Cartagena (presa a la presó de dones de Palma, can Sales), que li va augurar que seria jutge com "el meu Perico" (el seu avi). Va al·ludir als seus progenitors extints. El seu pare, Miquel Oliver Massutí, va obrir el seu currículum als camps de concentració de Franco i va arribar a la cúpula científica de l'Institut Oceanogràfic, a la subsecretaria de Pesca i als escons parlamentaris amb els socialistes.

El magistrat Oliver Reus, tutelat per les seves parelles Antonio Terrassa i Gabriel Fiol, va citar el poeta Blai Bonet: "L'autoritat és mútua o no és".

Les referències pròpies del dietari, la poesia i les cites literàries fitoren i trufen els missatges. Francina Armengol, nova presidenta de les Balears, va vivificar els seus somnis en Miquel Bauçà –que el PP va contraposar a Calderón de la Barça–; va rallar de la por d'Albert Camus, de la fidelitat de Salvador Espriu i es va abraçar a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, un poeta compartit amb Alberto Jarabo de Podem, un madrileny que mota en català perfecte: "Tota la meva vida es lliga a tu com en la nit les flames a la fosca" . Dempeus, anònima entre el públic i el discurs, hi havia qui va donar veu i més glòria a Rosselló-Pòrcel, la cantant Maria del Mar Bonet. Altres cites de poder, Pilar Costa, mentà el seu Marià Villagómez, d'Eivissa: “Voler l'impossible ens cal i no que mori el desig”. Xavier Pericay cità –com tots a favor seu– Miquel dels Sants Oliver, emperò, en prosa. Biel Barceló, ras i curt, vicepresident del Govern balear, ecosoberanista –és a dir, exnacionalista–, va vindicar Pep Guardiola, no pel seu poeta estimat (Miquel Martí i Pol) sinó pel seu missatge estakhanovisme o luterà: "si ens aixequem ben d’hora i ens posem a pencar aquest país es imparable”. Els Oliver sí que són molt del Barça.