Forat? Vergonya? Disseny!

Una font de trencadís i coloraines adverteix que som al Forat de la Vergonya, que es tracta d’un “parc autogestionat”. De fet, som a l’epicentre de la lluita dels veïns per apropiar-se d’un espai públic. La història del lloc és un seguit de malentesos: d’errors de càlcul per part del municipi i d’excés de ganes per part dels veïns. El resultat és un empat. Anem primer a la història. El Forat de la Vergonya, batejat amb la inventiva que tenen sempre els veïns inquiets, va sortir d’un canvi en la planificació original de la molt exitosa reforma global de Ciutat Vella. Els voltants del Mercat de Santa Caterina eren un pou de misèries urbanístiques i de pobresa humana: carrerons foscos, habitatge precari, decadència i expectatives a parts iguals. Va entrar-hi l’excavadora, com arreu, perquè obrir espais de llum era part del sanejament.

La idea era perllongar l’avinguda Cambó per emmarcar la nova fesomia del Mercat, ara una baluerna brillant de firma noble, que havia d’atreure propis i aliens. Els mateixos arquitectes van intervenir en la fixació dels edificis a derruir, alguns més dels previstos, però és que tot havia de respirar. I es va determinar que s’hi faria un aparcament per satisfer el mercat i el barri alhora. Tot va anar de pressa, excepte la reconstrucció. I el Forat va néixer com un gran espai buit enmig del desordre provocat per les absències. Impressionava de tan buit: els veïns hi van plantar un pi i un hort. Avui encara hi ha enderrocs, però tot el que s’havia de construir –edificis sòlids, de volumetria juganera, amb porticons de fusta— està en peu. La zona ha reviscut amb la nova urbanització, que li ha tret l’aire de destrucció inútil que tenia. Al carrer Mestre Casals, que està en obres, hi han plantat una rodona selvàtica de gramínies, que fa un efecte vivíssim contra un perfil d’edificis historiats, macos. Vol dir que s’ha recuperat l’estètica, que a Ciutat Vella ho embolcalla tot sense voler.

El Forat està de festa major. Ha canviat molt. Costa reconèixer el desert anterior, la buidor que ho tacava tot. Avui és un bosc. Queda l’esplanada de terra al mig, amb porteries per estimular els jocs de pilota, però els laterals estan ombrejats de tipuanes i altres arbres gruixuts. Hi ha una zona de jocs infantils plena de criatures. Avui fan tallers a l’ombra. En l’un, els infants toquen tambors diversos, guiats per dos nois vestits amb samarreta negra prescriptiva, i sona de meravella. Els nens riuen quan pesquen el ritme, i el pesquen de seguida, instintivament. M’acosto a un altre taller, que ara mateix no té clientela, i parlo amb la Martina, una noia del barri. És molt bonic: amb runa de les obres del carrer de Sant Pere, aquí mateix, es fa una pasta com de ciment que s’aboca en unes cubetes de 40 cm quadrats, en el fons de les quals s’han posat unes lletres que configuren un missatge triat per qui fa la feina. “Allò que un carrer no vol diu molt del mateix carrer”, sintetitza la Martina, i m’ensenya els blocs ja consolidats. Memòria, desitjos: un barri a través de la seva gent.

Li comento que el Forat ja no sembla tan autèntic com quan no hi havia res. S’arronsa d’espatlles. La gent està contenta, diu i d’alguna manera insinua que el barri està a l’aguait per si hi desembarquen els turistes. El turisme que ho canvia tot, començant pel teixit comercial, que a sobre està amenaçat per la quantitat de jubilacions que s’hi produeixen. Tot el nucli de Sant Pere és d’una bellesa brutal, potser de mal presagi. S’hi està restaurant l’esplèndid Palau Alòs, que acull i acollirà equipaments diversos, començant per un casal de Joves. Tot això surt de l’últim Pla de Barris. Volto per les voreres del Forat, que ara no té nom, i descobreixo una botiga deliciosa, acabada d’obrir per una parella d’italians. Venen sabons artesans i perfums fets a casa: elaboren unes “tortes” de sabó —d’aromes variadíssimes— de 10 kilos i llavors tallen el trosset que vol el client, tot absolutament antic, primigeni, delicat. A l’altra banda, una llibreria dedicada a matèria social, a conspiracions i alertes, a les alternatives. Es diu Contrabandos i ofereix un llibre col·lectiu que es diu Mierda de ciudad i que té pròleg de l’infaltable Manuel Delgado. Sempre he pensat que el Forat era ideal per crear un nucli d’oferta diferent. Un lloc per pensar, precisament.

Busco l’hort, ara ben tancat, esponerós, amb un paper enganxat que reclama participació. Baixo cap al bar Mescladís, potser el més bonic de Barcelona, una acumulació d’objectes que creen una densa harmonia, com si aquí s’hi guardés un secret. Tot d’elements reciclats el decoren, i el decoren també les fotografies dels veïns fetes per Joan Tomàs i Martín Habiague, que repeteixen l’experiència que van fer a Montcada. Retratar els veïns i les seves inquietuds. Les frases recollides lloen el barri —amics, solidaritat—i temen pel futur, perquè, diuen, els en volen treure. Qui? El poder, o l’Ajuntament, però no és cert: en tot cas, l’amenaça és la pròpia dinàmica urbana. I llavors entenc quin és el tema del Forat de la Vergonya, un espai reivindicat pels veïns però en definitiva urbanitzat pels tècnics municipals, que li han donat un aire semblant al de qualsevol altre racó de la ciutat. Els veïns no volien disseny però els tècnics creuen que el disseny és progrés i prosperitat. I sovint la prosperitat d’un barri és una mala notícia per als qui s’hi busquen la vida. Un espai és bonic quan té ànima, i aleshores no li cal el disseny. Està bé que la gent del Forat ja no estigui enfadada, però més val que mantinguin l’alerta.