Barcelona 080: l’intel·lectual, el rocker i l’home comú

“El nostre client ideal seria algú a qui no li interessi el món de la moda”. Dit així, podria sonar paradoxal. Per què vendre moda a qui no vol comprar-la? No obstant això, els arguments de Joan Ros i Jessica Montes, els joves creadors darrere de la firma Isometric, tenen molt a veure amb el seu credo estètic: una aposta per la moda intel·lectual. No en va, quan els preguntem sobre el seu client ideal, parlen de “gent del món de l'art, acadèmics o professors que no busquin un logo, sinó un concepte”. En principi, no fa falta ser científic per portar la seva roba, encara que la col·lecció amb què van obrir dimarts passat la passarel·la 080 Barcelona Fashion estava inspirada en la conjectura de Poincaré. Hi havia fórmules matemàtiques estampades sobre les peces jugant a la distracció amb les marques de patronatge. També jocs unisex, longituds desiguals, talls i petits detalls (com jaquetes encreuades amb botonades originals) que aproximaven el seu treball al dels seus ídols confessos: els dissenyadors conceptuals dels 90.

No ha estat l'única desfilada on han ressonat referències a l'anomenada antimoda. En un món de la moda més polaritzat que mai, la passarel·la barcelonina ha anat consolidant una posició molt peculiar, que combina la puixança industrial de grans marques i firmes amb projectes més experimentals. Podria semblar que es tracta de la indústria catalana contra el disseny, però no és tant un enfrontament com un intent d'entendre's. Per això, l'espectador extern té la impressió que els nous valors de la passarel·la catalana veuen antigues desfilades de Margiela per YouTube mentre en prenen mostres i calculen el cost de cada peça.

En un món de la moda més polaritzat que mai, la passarel·la barcelonina ha anat consolidant una posició molt peculiar

També Blame Label, el projecte de disseny del valencià Pablo Puig, demostrava que el retorn a la desconstrucció és el signe dels nous dissenyadors. Les seves peces més llampants són peces desmuntables unides amb mosquetons i sivelles. També bosses rígides en formes geomètriques. No obstant això, el protagonisme se centra en els jocs visuals: les seves peces coquetejaven amb l'asimetria (tancaments descentrats, talls en el teixit que no afecten la forma de la peça), però també amb la simetria extrema: com a mostra, dues parelles de models units pels baixos dels pantalons que generen un efecte de mirall inquietant.

Pot ser que tot això no sigui res nou, però ho sembla. Si no, que l'hi diguin a Josep Abril, un veterà del 080 i un autèntic supervivent de la indústria que, com confessava a ICON el febrer passat, sempre ha defensat el disseny útil i la invisibilitat del creador. En la seva desfilada de dimarts a la tarda va donar una lliçó de moderació basada en un grapat de looks molt equilibrats: vestits lleugers en colors clars, detalls en acabats i patronatge (per exemple, dues fileres de botons en una mateixa camisa) i, sobretot, un ús de les proporcions molt interessant: com a mostra, les seves combinacions de camisa i jaqueta en el mateix teixit de camiseria, i els seus pantalons de cintura ampla subjectes amb tota una armadura de tirants superposats. També Pablo Erroz, que va desfilar dimecres al matí, va optar per uns quants elements: detalls nàutics amb colors contrastats, inspiració marinera i bandes de colors que, com ens va explicar, busquen una relaxació “una mica més sofisticada”.

Si Erroz, Abril o Isometric plantegen visions fortament individuals de la moda, altres propostes al·ludeixen a l'altra meitat de la indústria: la capacitat per detectar el que vol el carrer en aquest moment, que solen ser peces sense manual d'instruccions. En aquest sentit, la desfilada de Mango que va obrir la setmana de la moda barcelonina dilluns a la nit va demostrar que el gegant de la moda ha començat un viratge –perfectament calculat– cap a un perfil més jove en les seves col·leccions masculines. No tan sols són més juvenils els seus vestits entallats i la seva sastreria estilitzada, sinó també la rebel·lia adolescent i dels setanta de peces amb caràcter que remeten a dècades menys ortodoxes que la nostra: jaquetes d'aviador, peces d'inspiració rockera, gavardines, corbates fines, camises estampades i jerseis. És a dir, tot el que vostès i jo vestirem diàriament quan la calor baixi almenys quinze graus, perquè es tractava d'una col·lecció de tardor.

Un altre tòtem de la moda comercial espanyola, Desigual, va fer una demostració de força dimarts a la nit amb ple absolut i una posada en escena amb coreografia inclosa. Sobre la passarel·la, com sempre passa en les desfilades de la marca catalana, els models somreien, se saludaven i esbossaven passets de ball aliens al minimalisme conceptual regnant. Quant a la col·lecció en si, va sorprendre la seva revisió dels codis de la marca, amb estampats geomètrics més serens que en ocasions anteriors i molt pocs logos i detalls tipogràfics. La clau, això sí, segueix sent la que ha convertit aquesta marca en un fenomen comercial inèdit en el disseny espanyol: colors, optimisme i una estètica clara que es tradueix en el que, en el fons, la majoria busca: peces que es puguin vendre immediatament.