Una mostra al MNAC reivindica els anys ‘negats’ de l’art català

“Una exposició no pot solucionar 40 anys de retard, però pot prefigurar un programa de futur, que es desplega en una ampliació de la col·lecció permanent fins a la dècada de 1970 i en múltiples visions monogràfiques”, va afirmar Pepe Serra, director del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), a la presentació de Del segon origen. Arts a Catalunya, 1950 -1977, una mostra que aborda un període de la història de l'art català força oblidat, ja que es va quedar en una mena de llimbs després del tall cronològic entre el MNAC i el Macba, museu que ha cedit 81 de les 194 obres exposades i alguns dels 400 documents que esclareixen el panorama global.

“Aquesta mostra és fruit d'un procés coral que converteix el museu no només en un espai de legitimació, sinó també de producció de narracions historiogràfiques. Cal reescriure la història des d'un altre marc discursiu. Els últims 15 anys demostren que els comissaris d'exposicions han desbordat la historiografia tradicional”, va assegurar Valentín Roma, comissari de la mostra juntament amb Juan José Lahuerta i el mateix Serra.

La voluntat de reformular els relats més canònics ja es manifesta a la cronologia, que avança dos anys les dates icòniques del 1948, any de creació del Dau al Set, fins ara considerat l'origen de la modernitat de manera unànime (d'aquí ve la referència del títol Segon origen) fins al 1975, el moment àlgid del Grup de Treball. “Hem decidit ampliar el focus des de la polifonia del 1950 fins al 1977 quan, després de la mort de Franco, Catalunya es va convertir en l'epicentre de la cultura llibertària amb la manifestació de la CNT davant del Palau Nacional i les jornades llibertàries del Park Güell que van reunir gairebé un milió de persones”, va indicar Roma.

Malgrat la importància cronològica d'aquest enfocament i encara que es divideixi en tres grans àmbits, un per cada dècada, la mostra es constitueix “com un xoc d'intensitats amb figures capaces de fer desencaixar tota una època”. És el cas de Josefa Tolrá, representada per una tela brodada, que juntament amb un mòbil de Moisès Villèlia és l'inici d'un recorregut ple de sorpreses, diàlegs imprevists i obres rescatades d'un oblit injust. En destaquen el tríptic en homenatge a Sartre d'Armand Cardona, la pintura col·lectiva que el Grup Gallot va realitzar a la plaça Catalunya el 1960, la pel·lícula Pintura de Ton Sirera, les maquetes de Clavé per a Roland Petit, uns curiosos collages tridimensionals del jove Barceló i un maniquí manipulat amb la introducció de la radiografia d'un crani a l'estómac d'Amèlia Riera. Hi ha 109 artistes i no hi poden faltar noms com el de Miró, Dalí i Tàpies, però es presenten des d'un altre punt de vista que no els atorga especial protagonisme. “Volem que el públic experimenti la dispersió i la complexitat de l'època, perquè valorar una obra també significa qüestionar-la”, va apuntar Serra.

Després de destacar el paper dels museus comarcals com el Balaguer de Villanova, que atresora importants obres dels anys 60, el director del MNAC ha reivindicat la necessitat d'una ampliació del museu, així com de “més diners i més col·leccions”. “Ja no toca embarcar-se en projectes faraònics, però habilitar un pavelló que ja està concebut per a exposicions és barat i ràpid i ens permetria recuperar l'espai del Palau Nacional actualment dedicat a les mostres temporals per ampliar la col·lecció”, va indicar Serra, al·ludint al pavelló que es troba al costat de la Fundació Mies van der Rohe. També va revelar el pressupost de la mostra, 220.000 euros, tot un mèrit si tenim en compte la gran recerca i l'exhaustiu catàleg que l'acompanya.