Jean-Michel Basquiat: fill de la ira i del mercat

El treball creatiu de Jean-Michel Basquiat (1960-1988) és una fractura entre el mite i la realitat. A mig camí, l'abisme del mercat de l'art i les desenes de milions d'euros que es paguen per les seves millors obres. L'espai mitificat remet a un creador afroamericà de classe baixa, ingenu, despreocupat amb els diners, poc coneixedor del seu talent, que el sistema artístic va esprémer, arraconar i engolir fins que se'l va trobar mort el 12 d'agost al seu loft de Great Jones Street a Manhattan (Nova York) amb una agulla tremolant a la vena i heroïna a la sang. Tenia 27 anys, i en menys d'una dècada d'ofici havia estat capaç de produir 3.000 obres.

La força devastadora de la joventut de Basquiat, l'ús de la pintura per exorcitzar els seus dimonis, la ira ("el 80% de la meva obra tracta sobre la ira", va reconèixer en una entrevista) i el mercat de l'art són ombres que el visitant no pot defugir a l'exposició Jean-Michel Basquiat: Ara és el moment. Un títol extret d'un fragment del famós discurs I have a dream, de Martin Luther King, i d'un tema del saxofonista Charlie Parker. Ens trobem davant d'una nova obstinació, aquesta vegada a càrrec de la Galeria d'Art d'Ontario (Canadà) juntament amb el Guggenheim de Bilbao, de revelar si hi ha més creació autèntica o de mercat en el mite Basquiat.

Si Basquiat seguís viu es pagarien milions d’euros per les seves teles?

Passejar per les sales i llegir les gairebé cent peces que cartografien la mostra fan que s'esvaeixin alguns dubtes. Les millors obres coincideixen amb el 1981 i el 1982. Els inicis. Són les més rotunds i amb més càrrega social. Irony of a negro police (1981) i el monumental Six crimee (1982) situen la percepció de l'home negre en la societat nord-americana de l'època. No cal oblidar que en aquells anys s'entenia que un afroamericà podia ser un bon esportista (fixeu-vos en la tela Dark race horse, centrat en el peu del velocista Jesse Owens) però no un creador. En el circuit de l'art, els col·leccionistes, marxants i crítics són sobretot blancs. Però potser les obres més sinceres són sobre paper. Després de dècades, encara es veuen fresques i vives. Un retrat (sense títol) amb barra d'oli sobre paper del 1982 marca la clau. L'estudi anatòmic de la cara, el coll, la boca és vibrant. Perquè en els quadres de Basquiat les boques són cel·les, en què l'artista s'apropa al traç dur de Frank Kline i al gest lliure de Cy Twonbly.

Ara bé, si encara fos viu, Basquiat tindria 54 anys. Estaria a la meitat de la seva carrera. Què en quedaria, de la seva fulgurant explosió? Es pagarien milions d'euros per les seves teles? Les seves obres serien un exemple més de l'allau de pintura comercial que als anys vuitanta va inundar Nova York? Tindria un paper secundari en l'art com molts dels seus companys (Sandro Chia, Francesco Clemente, Julian Schnabel) de llavors? "En contraposició a força de la pintura reaccionària que es va produir en aquella època, Basquiat em sembla l'artista més interessant d'aquell grup de pintors perquè manté viu l'element contracultural que enllaça amb l'àmbit popular", reflexiona Manuel Borja-Villel, director del Museu Reina Sofia.

Buscant elements que ho aclareixin, les germanes de l'artista, Jeanine i Lisane, presents a l'exposició, no detallen el nombre d'obres del llegat, ni donen importància al problema de les falsificacions de l'artista. "Totes les obres estan documentades perfectament", asseguren. Respecte a les vertiginoses cotitzacions a les quals arriben? "Basquiat se sentiria molt orgullós de veure que la seva obra segueix vigent. Per ell no era qüestió de diners, sinó de reconeixement", sostenen.

No obstant això, el mercat ha fet la seva apreciació merament econòmica. El maig passat un col·leccionista pagava 13,6 milions de dòlars (12,2 milions d'euros) per un dibuix sobre paper de l'artista. Récord en aquest tipus de suport. Dos anys abans, el financer malaisi de 33 anys Jho Low es va gastar 48,8 milions de dòlars (44 milions d'euros) en la pintura del 1982 Dustheads, el preu més elevat que ha aconseguit l'artista en una subhasta. Qui diria que als anys vuitanta un paper costava uns 600 dòlars i una tela entre 25.000 i 50.000 dòlars. Així i tot, Basquiat venia per xifres molt altes per l'època i per la seva edat.

L’artista als 21 anys ja era una celebritat i va vendre totes les obres de la seva primera exposició individual

Però en contra del mite que el mercat de l'art, el cinema o els galeristes han fet créixer, la realitat de Basquiat és la d'un noi de classe mitjana acomodada (el seu pare, Gerard, un comptable d'origen haitià, conduïa un Mercedes i la seva mare, Matilde, era una reconeguda dissenyadora gràfica d'ascendència porto-riquenya), que ha de conviure (com passava a moltes altres famílies) amb uns pares que se separen quan ell té set anys i que veu com la seva mare comença a entrar i sortir de diverses institucions mentals.

Ben aviat la família (era el segon de quatre fills) prova de canalitzar la seva atracció per l'art. Als sis anys, la seva mare el fa membre del Museu de Brooklyn, comença a dibuixar en papers en brut que porta el seu pare de l'oficina (un gust pels materials de baixa qualitat que no abandonarà mai), cursa classes d'art en un centre alternatiu (City-As-School) i somia amb ser dibuixant de còmics. L'atreuen les imatges de la cèlebre revista MAD i absorbeix amb el mateix interès els gravats d'un tractat d'anatomia (Grey’s anatomy of the human body) i les anotacions de Leonardo da Vinci. Amb ells comença a construir el seu llenguatge: símbols, la seva famosa corona de tres pics, pictogrames, logos… Paraules que fa servir com "si fossin pinzellades", explica alguna vegada. Tot basat en un traç gruixut de barra d'oli, acrílic o pastís. Amb aquesta lectura del món, baixa als carrers de Manhattan i juntament amb Al Diaz omple de grafitis els murs. Signen SAMO©, que juga amb la frase same old shit (la mateixa merda de sempre). Aviat trenquen la relació. Basquiat ja està preparat per enlluernar l'escena artística novaiorquesa. Vol menjar-se el món. És l'any 1981.

A partir d'aquí entra la llegenda, l'artista que als 21 anys ja era una celebritat i venia totes les obres de la seva primera exposició individual, el rap, la cocaïna, el jazz, la seva trobada fugaç amb Madonna o el seu treball a dues mans –propiciat pel galerista Bruno Bischofberger– amb Andy Warhol. Algunes d'aquestes obres (Win $ 1’000’000, Stoves, Quality o Ailing Ali in fight of life) formen una part àmplia de l'exposició, tot i que són les menys interessants d'una mostra que reivindica un Basquiat que busca el seu lloc al món entre la ira i el mercat.