El Brasil ja no sap ni com es diu

Alarmat per la impunitat amb la qual li clavaven puntades de peu, Lionel Messi explica que durant el partit contra Colòmbia es va dirigir a l'àrbitre mexicà Roberto García Orozco i li va demanar explicacions. “Això és Amèrica i aquí es juga així”, li va dir el jutge. L'home que té la responsabilitat de vetllar per la puresa de l'espectacle no només peca d'ignorant sinó que en presumeix. Orozco es va desautoritzar a si mateix i va exposar el caràcter atroç de l'organització que l'avala, aquesta desmantellada Conmebol, a l'ombra de la qual el futbol sud-americà es precipita en la mediocritat. No, el que passa al camp no és immune a la corrupció. Va quedar palès en el miserable partit del Brasil, merescudament eliminat de la Copa Amèrica pels voluntariosos paraguaians en el segon partit de quarts de final que va acabar a la tanda de penals. 

El Brasil és i continuarà sent la major fàbrica de talent natural del futbol. Cap país reuneix més individus amb millors condicions físiques, tècniques i culturals per practicar aquest joc. El patrimoni, no obstant això, és regularment dilapidat des de fa 30 anys per un organisme, la Confederació Brasilera de Futbol, que funciona més malament com més factura. Amb la connivència de polítics avantatgistes i amb la complicitat perversa de mitjans de comunicació sense sentit crític, la CBF gira en un remolí d'autocomplaença, ineficàcia, malversació i estupidesa. El seu expresident, José María Marín, continua a la presó a Suïssa amb càrrecs de corrupció; i el seu successor, Marco Polo del Nero, és objecte d'una investigació judicial que no augura res edificant. Entre tots dos han elaborat la porqueria que es va presentar a Xile.

No ha transcorregut un any des del fracàs històric del Mundial, aquell 1-7 que va aconseguir Alemanya a Belo Horizonte a costa de l'amfitrió, i els resultats ratifiquen el que semblava una evidència: que Dunga no és l'home indicat per sortir d'una crisi que ell mateix va contribuir a crear. Els cicles de Parreira, Scolari i Dunga, superposats i redundants, van simplificar el joc de l'equip fins a l'empobriment. Aquest dissabte la involució va seguir el seu curs. La perplexitat dels jugadors coincideix amb un desconeixement profund del que han de ser com a nació futbolística.

Davant dels dubtes existencials aliens, el Paraguai es reafirma en el que sempre ha estat. A Concepción es va presentar amb el seu llibret secular. Solidaritat fraternal, esperit de sacrifici, habilitat per les bandes i contundència a les dues àrees. Víctor Cáceres va manar conquerir el mig del camp i ningú va fer presoners. Va haver-hi pressió en camp propi, van condir les faltes, i al Brasil li va costar filtrar-se entre línies.

El gol de Robinho als quinze minuts va ser una lluentor casual. Elías va connectar amb Alves, el lateral va centrar, i Robinho va rematar apareixent des de darrere per sorprendre els centrals. Contra les impressions del públic, feliç davant l'expectativa de l'agitació, l'1-0 no va representar l'inici d'un gloriós intercanvi sinó el punt de partida d'una penosa estabilitat tàctica. Va ser la primera i l'última vegada en tota la primera meitat que el Brasil va tocar la pilota dins de l'àrea de Villar. Replegat sobre el seu camp, va preferir especular aferrat a una infecunda idea de fortificació.

Armada per formar una barrera de sis defenses, la selecció de Dunga és el retrat d'un equip vell. Fa dècades que els plantejaments que no suposen l'alliberament dels laterals són incompatibles amb l'eficiència i el bon joc. Elias i Fernandinho van constituir un doble pivot en el sentit més arcaic del terme. Sense desenganxar-se dels centrals, van allargar l'equip, es van desconnectar de les maniobres d'atac, i, per no servir, no van servir ni per oferir seguretat. Ningú va cobrir els laterals, potser perquè el model no preveu la seva utilització sistemàtica. Quan l'equip va necessitar Alves i Filipe Luis, no els va trobar.

Elias i Fernandinho van constituir un doble pivot en el sentit més arcaic del terme. Sense desenganxar-se dels centrals, es van desconnectar de les maniobres d’atac, i, per no servir, no van servir ni per oferir seguretat

Amb l'ajuda dels seus infatigables extrems, Benítez per l'esquerra i Derlis per la dreta, el Paraguai va provocar un degoteig incessant de centrades, faltes laterals i córners que va rematar indefectiblement. La incompetència defensiva del Brasil només va ser equiparable a la seva incapacitat de fer tres passades seguides. Els centrals, Miranda i Silva, semblaven cadets. Thiago Silva pateix un atac de nervis des que l'experiència devastadora del Mundial li va triturar la fe. L'home és un compendi de facultats esplendoroses. Però no aconsegueix deixar de patir. El futbol se li ha convertit en un patiment. Contagia la seva depressió i comet errors traïdorencs, com el que va provocar el penal a favor del Paraguai. Van ser mans. Similar a les mans que gairebé el condemnen als quarts de final de l'última Champions. Va tocar la pilota per desviar una centrada quan pugnava amb Santa Cruz i l'àrbitre no va tenir més remei que fer executar el càstig. Derlis va convertir l'empat.

El Brasil mai va poder recuperar-se perquè ja no entén res sobre la seva pròpia identitat. Són massa anys sense una idea de joc que conciliï la seva tradició i la seva naturalesa. Els jugadors no van trobar el fil del partit ni van saber com actuar contra un adversari que puja com la marea en les segones parts. Infatigables, els guaranís van celebrar el torn de penals amb goig mentre Dunga renegava a la banda, al centre d'una roda de brasilers implorants, abraçats, com intentant confortar amb superxeries.

Deu llançaments va tenir la seqüència. Jefferson i Villar, dos porters especialistes, no en van aturar ni un. Douglas Costa i Everton Ribeiro, tots dos suplents, van tirar fora i van distendre el procés. Ni la fallada de Santa Cruz va restar convicció als paraguaians. Feia molt que el Brasil ja no sabia ni com es deia.