Els penals fan justícia a l’Argentina

Una agònica tanda de 14 penals va enfilar l'Argentina a la semifinal davant d'una Colòmbia destenyida, que va resistir penjada d'Ospina, el seu porter, sense res més per oferir. Messi i els seus no van merèixer tanta angoixa després de la seva aclaparant superioritat, especialment en el primer temps. La intriga la va resoldre Tévez, autor del penal guanyador unes hores després que el Boca oficialitzés el seu fitxatge. La victòria, no obstant això, no resol l'enigma de l'Albiceleste, que amb una llista enlluernadora de davanters sembla que el gol se li hagi convertit en un miratge difús. Encara ha estat pitjor el tema de la cafetera, que deixa Xile amb un sol gol al seu compte, i obra d'un defensa, no de James, Falcao, Jackson, Bacca… En realitat, Colòmbia no es va assemblar en res a la Colòmbia brillant que s'esperava. L'Albiceleste, malgrat el gallet espatllat, té repertori i va exhibir molt més mostrari. El Brasil o el Paraguai s'hi enfrontaran a semifinals.

L'Argentina va atrofiar per complet Colòmbia, que no va deixar més molles que les botes de serra. Molta cera, molt cos a cos i res més. Sobretot en el primer episodi, el conjunt del Tata va colonitzar els cafeters al seu propi camp, amb una pressió alta, un dic insalvable pels de Pékerman, incapaços de donar una puntada al joc, de donar sortida al futbol. El seu seleccionador va envidar amb dos ariets i James en l'òrbita de Mejía, l'únic mig centre, per tenir algun dictat. Un fracàs absolut. Ni rastre de James, llastrat, a més, per una targeta als onze minuts per protestar. La veritat és que ningú va merèixer més recusació que l'àrbitre, el mexicà Roberto García, atordit com una mòmia.

Colòmbia era un ninot a mans de l'Argentina i a Pékerman no li va quedar més remei que rectificar abans de la mitja hora. El mig camp argentí tenia dominat el partit. Mascherano i Biglia, amb les despenjades de Pastore i Messi –a qui Arias va dictar ordre d'arrest per gairebé tot el camp durant més d'una hora–, encapsulaven James i Mejía era un descamisat davant de tant adversari. Aclaparat pel tall, Mejía va atropellar Messi i es va carregar amb una groga molt aviat. Pékerman hi va intervenir immediatament, va fer marxa enrere i va donar entrada a Cardona en detriment de Teo Gutiérrez. Un migcampista defensiu per a un davanter. No va haver-hi remei. Tot colombià anava a rebuf de tot argentí. De Romero, el meta albiceleste, ni un miserable pla fins al minut 67, quan va haver d'aturar un cop de cap. Fins a la seva parada a Muriel, el seu company al Sampdoria, en la roda dels penals, l'única vegada en tota la jornada que va necessitar les mans. Colòmbia va ser una selecció de cartró pedra, marcida, decebedora per la seva manera d'assumir un paper secundari. Ni rastre de l'equip que fa un any va refrescar el Mundial del Brasil.

Colòmbia era un ninot a mans de l’Argentina i a Pékerman no li va quedar més remei que rectificar abans de la mitja hora. Va fer un canvi

El partit només tenia un guió. Fins al descans, el de Messi i Pastore, i, per sobre de tots dos, el de Di María, un turment per a Zúñiga i Cuadrado, una mala còpia del projecte de jugador que semblava ser. L'Argentina va ser una selecció expansiva en gairebé tot però li va faltar contundència, defecte ja exhibit en aquesta Copa. Un arcà del futbol, impossible de sospitar quan en un equip s'allisten Messi, Agüero, Di María, Higuaín, Tévez… Contra Colòmbia, Ospina, el porter, hi va posar de la seva part. Va començar amb una doble parada per als arxius. Primer va evitar amb els peus un tret proper del murri Agüero, i després, en el rebuig, amb Messi a punt del brindis amb un cop de cap a boca de canó. Ospina estava encara al terra, però va ser capaç d'obrar un miracle. No va ser l'únic. La seva estirada davant d'una rematada d'Otamendi en el segon acte va ser prodigiosa. Amb les ungles de la mà esquerra va desviar la pilota al pal esquerre.

Llavors, ja en el segon capítol, l'Argentina ja havia abaixat el pistó, com ha estat el seu costum en el campionat. Di María ja no va ser el primer Di María, i Pastore es va perdre en el no-res. Només Messi, ja amb la posició molt centrada, va mantenir el to. Colòmbia no va canviar gens, però davant d'un rival més fos va respirar millor. Mai va irrompre James, i Falcao no va dir res després de rellevar Jackson. La Copa no ha ressuscitat Falcao, que continua entre tenebres, irreconeixible, extraviat. La selecció cafetera, malgrat la nòmina, només va tenir fogueig. En realitat, ni això.

Malgrat rebaixar el joc i l'ímpetu, el grup de Martino encara va tenir temps per desvetllar Ospina. No només en la seva parada marciana a Otamendi. També va ser espectador d'un xut al travesser de Banega. L'Argentina no va poder, es va quedar sense gas i, de forma inopinada pels seus mèrits, es va veure davant l'abisme dels penals en un torneig que ha esborrat les pròrrogues. La ruleta li va somriure després de 14 llançaments. El que va trigar Tévez a rematar Colòmbia. Massa angoixa pel que havia passat.