L’espia que va estimar

Professional de llarg recorregut a la comèdia televisiva com a actor, director i guionista, Paul Feig va haver d'esperar al seu quart llargmetratge per trobar una veu pròpia en l'àmbit cinematogràfic. L'afortunada i brillant La boda de mi mejor amiga (2011) el va convertir, de la nit al dia, en una mena de dissident d'aquesta poètica de la recalcitrant immaduresa masculina de l'escuderia Apatow. El projecte, concebut per Kristen Wiig i Annie Mumolo, li va permetre transvestir-se, metafòricament, com a portaveu de l'alternativa femenina a aquell discurs hegemònic i, de pas, va amplificar la fama d'una de les seves presències secundàries: Melissa McCarthy, predestinada, a partir d'aquell moment, a convertir-se en l'actriu fetitxe de Feig.

Després de vulnerar els codis virils de la buddy movie a Cuerpos especiales –on McCarthy formava una parella còmica heterodoxa amb Sandra Bullock–, Feig talla a mesura de l'actriu la seva particular comèdia d'espies, partint d'un plantejament derivat de Los otros dos (2010), la comèdia d'Adam McKay amb Will Ferrell i Mark Wahlberg: a Espías, la professional de rereguarda (McCarthy) també es veu obligada a passar a l'acció per una baixa imprevista. És la comèdia més convencional de Feig, però la seva previsibilitat es veu matisada per una McCarthy que neutralitza la seva agressivitat belushiana amb aquelles càrregues de tendresa que ja havia temptejat el seu personatge a St. Vincent (2014). Tanmateix, la gran taca en l'historial de la pel·lícula és la desídia amb què s'han rodat les seves seqüències d'acció, tot un poti-poti de velocitats dispars i textures d'imatge.