Gaudinitzats

Si fos viu, Antoni Gaudí (Reus o Riudoms, 25 de juny de 1852) hauria fet aquest dijous 163 anys. Mort fa 89 anys a Barcelona després de ser atropellat per un tramvia, l’arquitecte i els edificis que va deixar en aquesta ciutat —sis d’ells reconeguts com Patrimoni de la Humanitat: Parc Güell, Palau Güell i Pedrera el 1984, i Casa Vicens, façana del Naixement i cripta de la Sagrada Família i Casa Batlló, a més de la cripta de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló el 2005— són més vius que mai i gairebé omnipresents. Gaudí és la punta de llança a Barcelona d’una arquitectura, la modernista, que, juntament amb la de Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner, atreu cada any milions de persones: el 80% dels 16 milions de visitants que van pernoctar el 2012 van venir atrets per aquests edificis. Un turisme de masses que genera grans beneficis econòmics, però també problemes que posen en perill l’objectiu de convertir Barcelona en referència per al turisme cultural. Les cues que diàriament es poden veure a la Sagrada Família, la Pedrera i la Casa Batlló van fer que el 2014 els tres edificis rebessin 4,7 milions de visitants i deixessin 62 milions d’ingressos propis, segons el primer informe Estratègic del Sector del Patrimoni.

Aquet dijous comença també a la Universitat de Barcelona (UB) i a la Pedrera el II Congrés Internacional sobre Art Nouveau, primer estil paneuropeu després del gòtic, que es va desenvolupar sota diferents noms —Modern Style, Sezession, Jugendstil, Liberty i Modernisme— a mig Europa de 1894 a 1914. El congrés, que se centrarà en el paper de les dones artistes, l’inaugurarà Mireia Freixa, catedràtica d’Història de l’Art de la UB amb la conferència: Gaudí, gaudinismes, gaudinistes i gaudinians, en la qual reflexiona sobre la difusió, investigació, conservació i consum, no sempre amb objectes de bon gust, sobre Gaudí, a més dels mecanismes que han fet possible que la seva obra hagi arribat fins a nosaltres. Serà, gratis, a les 18 hores, a la facultat de Geografia i Història.

Quan Gaudí va morir el 1926 feia 15 anys que el Modernisme estava considerat un estil decadent i de mal gust a Europa. Els murs de ceràmica, les fustes corbes i els paviments hidràulics havien passats de moda i alguns edificis deixaven lloc a altres de nous, creats en un estil depurat com era l’Art Decó o el Moviment Modern. “No obstant això, l’obra de Gaudí va resistir i la Sagrada Família, antítesi de modernitat, es va continuar construint”, recorda Freixa, que no dubta a qualificar l’arquitecte d’únic: “No conec un altre que en ple segle XX, durant 12 anys, construís una catedral”.

Molt hi van tenir a veure els gaudinistes, seguidors de l’arquitecte, i els gaudinians, que van mantenir una actitud positiva a tot allò relatiu a Gaudí, en un divertit joc de conceptes que proposa Freixa per englobar el fenomen que ha permès que Gaudí i la seva obra siguin tan vigents.

Primers gaudinistes. En l’enterrament de Gaudí es va comprovar com, malgrat la seva fama d’excèntric, auster i, sens dubte, estrany, tenia el suport de gairebé tota la ciutat, que va sortir al carrer per acomiadar-lo, com va fer amb d’altres com mossèn Cinto Verdaguer el 1902. Però hi havia altres components, com la seva profunda religiositat —una cosa coneguda per tots— i el seu catalanisme convençut, que no sempre ha estat valorat. Freixa explica que els primers gaudinistes van ser els arquitectes, artesans i industrials del seu cercle, atrets per les formes i les teories constructives que va popularitzar: Francesc Berenguer, Joan Rubió, Domènech Sugrañes, Josep Maria Jujol i Cèsar Martinell no van dubtar a prendre-les com a model i mantenir-les vives fins al Noucentisme.

Catalanisme i catolicisme. A més, prossegueix Freixas, en els primers anys del Noucentisme i de la dictadura de Primo de Rivera, la construcció de la Sagrada Família es va convertir en un referent de catalanitat, ja que, malgrat que se situava de manera radical contra l’estètica de les avantguardes, coincidia amb la ideologia dominant del catalanisme que Torras i Bages va definir a La tradició catalana, de 1892, en la qual assegurava que catalanisme i catolicisme eren els dos pilars sobre els quals calia construir la nova pàtria. “Anacrònica, però símbol patriòtic”, assegura Freixa. Gaudí, del qual ha transcendit poc o gairebé res del seu pensament polític, va participar en els moviments de renovació de la litúrgia (en què el català era la llengua de referència), cosa que el va col·locar al costat de professionals i intel·lectuals del nucli principal del nacionalisme conservador. Allà va entrar en relació amb joves arquitectes en els quals va exercir una autoritat moral, com Jeroni Martorell, Rafel Masó o Josep M. Pericàs, molts d’ells vinculats amb entitats com el Cercle Artístic de Sant Lluc, del qual era soci Gaudí, o la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, entitat que, tal com remarca Freixa, va convertir Gaudí en “l’Arquitecte, amb majúscules, d’una part significativa de la jerarquia eclesiàstica”.

La Lliga, amb la complicitat de polítics com Prat de la Riba, va encarregar a Gaudí la realització del primer misteri de Glòria del monumental rosari de Montserrat, un conjunt de figures en què sobresortia un escut de Catalunya de 20 metres de mosaic que es veuria des de Monistrol. “Sens dubte es volia relacionar la resurrecció de Crist amb la de Catalunya”, remarca l’especialista. “Obres com aquesta donen glòria a Déu i a la Pàtria”. Així va felicitar l’entitat l’arquitecte el 1900, després que guanyés el concurs municipal per la Casa Calvet.

Seduïts per les corbes. Sempre s’ha dit que durant dècades l’obra i la figura de Gaudí van ser injuriades i menyspreades per tots, però hi va haver grups i personatges que es van deixar seduir per les seves corbes i les seves agosarades solucions arquitectòniques. El 1922 el surrealista André Breton va enviar una postal a Picasso de la Sagrada Família en la qual li preguntava si coneixia aquesta meravella. Dalí, el 1922 i el 1933, no va deixar de lloar, verbalment i per escrit, com a la revista Minotaure, treballs com la Pedrera o el Park Güell. I el 1935 el GATCPAC va reivindicar la valentia de les formes gaudinianes en alliberar-se dels estils històrics i va comparar la seva llibertat constructiva amb la de Le Corbusier. A la postguerra van sorgir les primeres entitats que van començar a estudiar i defensar de forma continuada el llegat de l’arquitecte. El 1952 els Amics de Gaudí, amb uns idearis, segons Freixa, “d’un nacionalisme catòlic i conservador similars als del Noucentisme”, van promoure una exposició al Saló del Tinell sobre Gaudí. Anys després, va néixer el Centre d’Estudis Gaudinistes, promotora d’edicions i d’exposicions com la del Col·legi de Arquitectes de Catalunya del 1967. Coincidint amb aquesta gran activitat gaudinista, el 1956 es va crear la Càtedra Gaudí, primer de la Universitat de Barcelona i després de la Politècnica, dirigida entre 1968 i 2000 per Joan Bassegoda Nonell, l’única entitat que s’ha mantingut i que ara dirigeix Jaume Sanmartí. Els antigaudinistes també han tingut el seu moment, recorda Freixa. El 1965, Miró, Le Corbusier, Tàpies, Bohigas i Subirachs van signar un manifest en contra de continuar les obres de la Sagrada Família, una postura que també es va defensar el 1975 i que el 1990 va viure el seu moment àlgid quan un grup d’intel·lectuals es van posicionar en contra dels treballs a la façana de la Passió que realitzava Subirachs. Avui dia són poques les veus contràries. Entre ells, Oriol Bohigas, que el 2011 va escriure que “la Sagrada Família fa de Barcelona la ciutat més carca d’Europa”. Per Freixa, aquests treballs “s’han pagat amb diners privats i han intentat respectar Gaudí, conservant sempre el que ell va crear, la façana de la Nativitat, l’absis i la cripta”.

En les últimes dècades, sosté l’especialista, s’han creat altres associacions que han volgut recuperar Gaudí des de les múltiples perspectives de l’arquitecte. El 2008 es va crear una nova Amics de Gaudí, “que malgrat que es vincula amb la de 1952, és una altra associació amb el mateix nom”. Aquesta entitat comparteix socis amb l’Associació pro Beatificació d’Antoni Gaudí, creada el 1992, que pretén portar-lo als altars el 2016, en el 90è aniversari de la seva mort. Més recentment han sorgit altres centres, espais d’oci, museus, centres d’interpretació, o entitats que divulguen l’obra de Gaudí. “Moltes vegades fent-se passar com grups de recerca, són entitats que es posen al costat de Gaudí per justificar les seves actuacions, però res més. El temps dirà”. Per ella, la clau està a “no apropiar-se i respectar aquest personatge ric i polièdric. Si el volen beatificar, que ho facin. Ningú dubta que santa Teresa de Jesús és una escriptora excel·lent. El problema és que qui vol fer-lo sant també explica la seva arquitectura”.

L’experta, interessada sempre per l’herència i la imatge dels artistes, té clar que Gaudí “ha anat d’un costat a l’altre. No va ser el mateix durant la República que durant la Dictadura, perquè la història no és innocent”. Ho demostra, recorda, “el que s’ha escrit a Wipidedia sobre el 1714 des de Catalunya o des de Madrid”. I és que, manté, els treballs d’investigació sobre l’arquitecte no sempre han arribat al gran públic perquè no s’han incorporat a les síntesis i manuals. “Per això, es repeteixen sempre afirmacions com que Gaudí va comprar una casa al Park Güell, quan va ser el seu pare”, i es manté la imatge de Gaudí com la d’“un geni aïllat en un país de tontos, quan està totalment integrat”. Estudiar Gaudí, assegura, no és fàcil, “el seu arxiu es va perdre a la Guerra Civil i cal esporgar en altres arxius per obtenir la informació”.

Fenomen turístic. Pel que fa al turisme i a Gaudí, Freixa alerta: “No és el mateix una catedral gòtica concebuda per acollir pelegrinatges, que cases com la Pedrera i Batlló, o parcs com el Güell, que van néixer com llocs privats, que “demanen plantejaments especials. És un tema de sentit comú, no cal ser un gran expert”. Per això, assegura que el cobrament imposat fa un any i mig per accedir al recinte històric del parc, que ha disminuït les visites de 9 a 2,3 milions, “és modèlic. Viatjar és car, que ho paguin els turistes”. Per Freixa, no hi ha dubte que el turisme és una gran riquesa que cal aprofitar, però “cal encaminar-la bé, i crec que ens ha marxat de les mans”. A l’especialista la preocupa que cap dels programes electorals dels partits que es van presentar a les passades eleccions parlessin d’aprofundir en el coneixement del patrimoni “que ha de portar al seu ús responsable”. En el cas de la coalició d’Ada Colau, en la qual, entre les seves premisses, hi ha revisar el fenomen turístic, “no he trobat cap mesura per a la protecció ni l’estudi del patrimoni. Cal abordar el tema des del triple concepte de protecció, ús ciutadà i ús turístic, i cap partit ho feia”. Per a la catedràtica és contradictori que mentre que s’ha generat una gran discussió sobre la proliferació d’apartaments turístics, ningú ha qüestionat els problemes que genera el turisme en el patrimoni. A més, la sorprèn que “tothom vingui a veure Gaudí quan Barcelona és una ciutat rica en patrimoni medieval. És absurd”.

Sobre el fet que els propietaris d’edificis de Gaudí, gairebé tots en mans privades perquè tots van ser construïts per a l’alta burgesia de Barcelona per demostrar el seu poder econòmic, vulguin explotar-los al màxim, Freixa està a favor d’“aquest tipus de actuacions lúdiques, sempre que no es perjudiqui l’edifici”. Per primera vegada, el 2013, 17 propietaris d’edificis de Gaudí van signar la Declaració de Mataró i van crear una xarxa per unir esforços. Al febrer de 2014 la Generalitat va crear el Consell per al Foment i la Difusió de l’Obra de Gaudí, amb la mateixa filosofia.

El fenomen del turisme té com a efecte col·lateral el del marxandatge; des de rèpliques numerades de mobiliari, tiradors o paviments, fins a mosaics convertits en posagots i minidracs del Park Güell convertits en suport de llibres, o imatges de la Sagrada Família reduïts a imants de nevera. Tots a preus low cost. Hi ha de tot, però la gran majoria amb un alt grau de kitsch, de mal gust. En tot cas, Gaudí, 163 anys després del seu naixement i a gairebé 90 de la seva mort, ha conquerit, ha gaudinitzat la ciutat, i s’ha fet omnipresent.