Convocant el nen interior

S'obre el teló. Apareixen quatre senyors ja tenen una edat disfressats com herois de còmic. S'ignora com diantre poden caminar sobre les sabates que s'eleven de terra amb unes plataformes descomunals, però sí que caminen. Desenes d'explosions de pirotècnia de baix cost, anuncien que el concert recorrerà als trucs de tota la vida: foc, fum i llums. És veritat, les gairebé dues hores següents aniran per aquest camí. Només un problema marca l'inici d'un xou tan tradicional: el so, pèssim, fa que no s'entengui res de les lletres de Detroit City Rock, Deuce i Psycho Circus, els primers temes que sonen. Un guirigall infernal mata les cançons. És igual, Kiss són sobre l'escenari, i la seva armada de fans, amb el negre com a bandera a la samarreta, algun de maquillat com les mateixes estrelles, es lliura a una cerimònia que dues hores més tard tocarà a la fi amb el resultat previst. I és que no hi ha res més segur que el triomf d'un grup de rock quan actua davant del seu públic. Una certesa.

Kiss celebraven la gira del 40è aniversari, i ho van fer sense apartar-se d'un guió que els va portar a tocar una immensa majoria de cançons amb vint anys a l'esquena i a desenvolupar els seus trucs, uns trucs gairebé ingenus i infantils que els posarien en el mateix pla que Alice Cooper i les seves decapitacions. Però no, ningú perd el cap a Kiss, només Gene Simmons treu la llengua sagnant durant el seu corresponent solo de baix, puja amb un trapezi a un set situat a la part alta de l'escenari i Paul Stanley fa sortir foc del mànec de la seva guitarra, un element pirotècnic més. I tot això generosament regat amb llums i més làsers que els utilitzats per Chemical Brothers. Llum, color, maquillatge i èxits de sempre. Un repàs a la història. Això és el rock en algunes bandes veteranes, records.

El concert de Kiss, que no van omplir el Sant Jordi malgrat la seva fidelitat a la icona construïda per ells mateixos, va ser entretingut. Sempre que s'estigui disposat a passar-s'ho bé amb explosions d'estar per casa, llocs comuns, presentacions rutinàries gairebé de cada tema, solos instrumentals més propis del circ que no pas musicals, vols de músics sobre l'escenari, confeti i hits cantats amb més o menys encert, poc en el cas de Stanley. Aquells ninotets que es venen a totes les botigues de còmic també hi eren, caminant com camallargs davant de fans que pensaven que aquesta podia ser l'última vegada que els veien, ja que passats els 65 és complicat suportar tant vestuari, maquillatge i plataformes. El rock és de vegades rematadament ingenu, gairebé infantil. I Kiss convoca el nen que tots duem a dins.