Mor l’actriu Laura Antonelli

Com una joguina trencada. Després d'haver patit una desfiguració a causa d'una mala cirurgia estètica el 1992, i lluitat contra la justícia italiana per una acusació de tràfic de drogues. Sola a casa seva. Així ha mort Laura Antonelli, i el seu cadàver ha estat descobert per la senyora de la neteja a les vuit del matí.

Antonelli ha mort als 74 anys, a casa seva, a Ladispoli, a prop de Roma, molt allunyada dels seus temps de mite eròtic europeu –especialment a Itàlia i Espanya–. Probablement va ser més bona actriu que el mostra la majoria de les pel·lícules que va protagonitzar, més centrades en la carn que no pas en la interpretació.

Va néixer amb el nom de Laura Antonaz a Pula (Croàcia) que el 1941, en plena Guerra Mundial era part d'Itàlia. Quan era una nena es va traslladar a Roma i va treballar com a professora d'educació física. Però un anunci de Coca-Cola i la seva presència en diverses fotonovel·les la van portar fins al cinema. Amb 25 anys va debutar a la gran pantalla amb Le sedicenni. Va ser als setanta quan va triomfar i va aconseguir el David di Donatello per Malicia, la pel·lícula que el 1973 va presentar el seu rostre a tothom.

Cal reconèixer que ho va intentar en el cinema d'autor, que deixava contents directors com Dino Risi, amb qui va treballar a Sexo loco (1973), una pel·lícula per episodis, en la qual ella i Giancarlo Giannini protagonitzaven totes les històries, i a Sesso i volentieri (1982); Luchino Visconti (L'innocent) o Ettore Scola (Entre el amor y la muerte, amb la qual el 1981 va obtenir el seu segon David di Donatello). Però els seus grans èxits van venir d'una altra banda: Dios mío, cómo he caído tan bajo, de Luigi Comencini; A su excelencia le gustan las mujeres, Camas calientes, Solo Dios sabe la verdad, Me gusta tu cuñada, La jaula o La veneciana. Totes semblaven prolongacions del mite eròtic de criada que va consolidar amb Malicia, de Salvatore Samperi. En realitat, Samperi és un bon mirall de la seva carrera: amb ell també va fer Me gusta tu cuñada, Casta y pura i el seu últim treball, Malizia 2000 (1991). Samperi, expert en aquest erotisme de segona, va dirigir a Un amor en primera classe (1980) la gran rival europea d'Antonelli, Sylvia Kristel, més coneguda per la saga Emmanuelle.

De Me gusta tu cuñada, un dels grans èxits d'Antonelli, Ángel Fernández-Santos va escriure: “És una vella història verda, amb alguns tons de color rosa, però tocada d'una pretensió de cinisme que embolica una mica les coses a mesura que el film avança. La història de l'adolescent que rep del seu germà gran l'encàrrec d'escortar la seva cunyada dels borinots de platja i finalment, ell és l'únic borinot afavorit, és una de les moltes variants possibles de la font del Decameró, només que les possibilitats de l'assumpte estan neutralitzades per un guió insuls i mal construït. Els epígons de la gran comèdia italiana acostumen a encertar-la poques vegades. Les joies del gènere, procedents sobretot dels anys cinquanta i primers seixanta, van crear un estil, certa facilitat entre els professionals italians per imitar-lo, i tot això en un desert de la imaginació, que ha anat a poc a poc degradant el petit gran gènere fins a deixar-lo en res. Una mostra d'aquest no-res és aquesta pel·lícula”.

L'abril del 1991, la policia va trobar 36 grams de cocaïna a casa de Laura Antonelli, i va ser condemnada a arrest domiciliari per possessió i tràfic de drogues. La dècada següent la va passar apel·lant la sentència fins que la justícia italiana li va donar la raó: la droga només era per al seu consum personal. El novembre del 1996, per problemes de salut mental, Antonelli va ser internada a la secció psiquiàtrica d'una clínica de Civitavecchia. No va tornar a actuar mai més, malgrat que li van seguir arribant ofertes.