Més immòbil que l’escarabat de Kafka

“Com a mínim l'escarabat es podia moure; jo, ni això: el cos es rebel·la contra tu i s'atura, tot”, contraposa Manuel Baixauli la situació de Gregor Samsa de La transformació del seu admirat Kafka a la que va patir ell mateix fruit de la cruel síndrome de Guillain-Barré: 42 dies de paràlisi total que van començar el febrer del 2005, parla inclosa, de la qual només es va lliurar el pensament. D'aquesta experiència i la duríssima recuperació va sorgir La cinquena planta (Proa), un llibre a cavall entre la teràpia i l'exorcisme, que, com és habitual en l'escassa però elogiadíssima obra de l'autor valencià, està donant els seus rèdits en forma de guardons: fa 15 dies va obtenir el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians i, avui, el 44è Joan Crexells de novel·la catalana, que reconeix la millor obra publicada en català l'any anterior.

El guardó, que concedeix l'Ateneu Barcelonès després d'una curiosa combinació de selecció de qualitat (un jurat escull les tres millors obres publicades l'any anterior) i d'acceptació popular (els socis de l'entitat i 30 clubs de lectura de biblioteques públiques catalanes voten la guanyadora d'entre aquestes finalistes), és dels més prestigiosos que poden atorgar-se avui en les lletres catalanes i dels pocs que tenen incidència directa en les vendes, que acostumen a repuntar amb la concessió. És de les poques coses que, en el terreny material, podrà treure Baixauli, ja que el Crexells, fruit dels ajustos, s'ha quedat precisament aquest any sense la seva dotació econòmica de 4.000 euros.

No sembla que aquest contratemps li importi gaire a Baixauli: primer perquè aquesta experiència li ha fet apreciar la vida en essència i desprendre's del que és superflu, com fa el protagonista de la novel·la-autobiografia; i després, perquè se sent íntimament agraït a aquesta novel·la més enllà de l'àmbit literari perquè “em permet parlar avui de tot allò, mirar la malaltia als ulls i no estar acollonit; vaig trigar un any a deixar de ser un moble i recuperar-me… I psicològicament no sé si seré mai més normal: quan em poso malalt, ni que sigui per un refredat, o se m'adorm una mà o un peu, ja tremolo”, admet amb un fil de veu de tall reflexiu que no perd mai, però que no està exempt de cert humor.

Psicològicament no sé si seré normal mai més: quan em poso malalt, ni que sigui per un refredat, o se m’adorm una mà o un peu, ja tremolo

Baixauli (Sueca, 1963) es va imposar amb el 60% dels escassos vots (van participar un total de 356 persones) a la finalista Mars del Carib, de Sergi Pons Codina (Edicions de 1984), després que Valentí Puig declinés formar part dels finalistes amb La vida és estranya (Proa). El guanyador segueix mostrant-se sorprès per l'interès que desperta la seva obra, exigent com poques avui en la literatura catalana. “M'impressiona que la gent llegeixi i valori coses que crec que només m'interessen a mi”. Ho té clar: “No escriuré mai un best-seller, ho sé, però és cert que qui llegeix un llibre meu després llegeix retrospectivament els altres”, admet l'autor de L’home manuscrit (que va col·leccionar cinc guardons) i de dos llibres més, sempre reconeguts almenys amb algun premi: Espiral (Ciutat de Badalona, 1998) i Verso (Ciutat d’Alzira, 2001).

No li va resultar fàcil enfrontar-se a La cinquena planta. Qui es considera un pintor (“des dels 12 anys volia ser-ho, és la meva obsessió, la meva religió i d'això visc, de fer classes de dibuix”) va sortir d'aquella malaltia neuronal i el procés posterior (una estada en un sanatori del segle XIX amb una misteriosa cinquena planta d'accés prohibit i aspecte fantasmal, metàfora en el llibre també del que la gent vol ignorar voluntàriament de si mateixa) amb “una experiència vital una miqueta confusa i vaig començar a escriure sense tenir res clar; el resultat, obvi, va ser una primera redacció caòtica i incomprensible, i això em va portar a fer un esquema posterior en la part de quatre metres del meu estudi, on vaig començar a plasmar esquemes, fletxes, protagonistes que després introduïa al paper i a l'inrevés: el que sortia d'allà ho posava en aquell mural… Era com estar en una ciutat que desconeixes”, deixa caure lentament avui.

Com que Baixauli entén que “un llibre ha de ser una obra d'art, profunda i complexa, però ha de ser una cosa plaent” i com que es considera més “un reescriptor que no pas un escriptor”, a pesar que és amant de “mirar cap a dintre, de tendir al que és claustrofòbic i kafkià”, va acabar donant forma a una novel·la “molt exigent i molt ben escrita”, segons el jurat. “Per mi, la literatura és art i cada frase i cada paràgraf s'ha d'aguantar per si mateix i després pel seu conjunt”. Potser per això passen gairebé quatre anys entre llibre i llibre. “Tinc poquíssim temps per escriure entre les classes de pintura, els fills i la mare paralítica… Quan escric ho faig per una necessitat angoixant i perquè ja no puc més; o això o em poso a pegar els nens o el que sigui”, torna a ironitzar.

Ara Baixauli està amb una novel·la nova, però en una primera versió, “per les quals acostumo a anar a cegues, ho passo malament, amb la sensació d'estar a la vora d'un precipici”. Diu que si deixa passar un temps, l'angoixa afluixa i després pot reprendre aquell primer redactat “i la cosa ja flueix”. Donant-se aquest temps, està enllestint ara una selecció dels articles que ha escrit per a l'edició valenciana d'El Quadern d'EL PAÍS, que publicarà Edicions del Periscopi. Apassionant, per cert, la situació sociopolítica que viu València amb l'assalt al poder de les forces d'esquerra, no? “Sí, se segueix amb molta il·lusió, tots volen que passin tantes coses… El que passa és que cal actuar amb intel·ligència i veure d'on sortiran els diners per fer tot el que es proposen”. I, després d'una petita pausa, contraposa de manera gairebé inaudible darrere de les seves menudes ulleres: “És clar que és el mateix poble que fa quatre dies va votar una altra cosa totalment en contra”. Bauxauli en estat pur.