La primera vegada

Sempre hi ha una primera vegada. Avui tenim per primer cop un govern català de Convergència sense Unió, i més concretament, l'objecte insòlit que és un govern monocolor en un país on no en teníem, de governs d'aquesta mena. Monocolor i tot convergent. Per primer cop. Tots independentistes de pedra picada, sense ambigüitats ni confederalismes, “sense complex ni recança” tal com ha dit Artur Mas. Un govern més enllà del dret a decidir, ja decidit tot sencer. Un govern només estelat. Per primer cop.

Ha quedat clausurada la llarga sèrie de consellers democratacristians, que va obrir Miquel Coll i Alentorn el 1980 com a conseller adjunt a la Presidència, no vicepresident (Jordi Pujol preferia que ningú més utilitzés la paraula president ni que fos amb el prefix vice-). Els consellers de 1980 eren tres i són tres els que han abandonat el 2015. A més del “senyor Coll”, hi havia Ignasi de Gispert, pare de la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, ara també estelada, i Joan Rigol, actualment a disposició del president Mas després de trencar el carnet d'Unió i encara president del Pacte pel Dret a Decidir: aleshores era conseller de Treball i ara ja és definitivament el personatge més incombustible de la política catalana; els tres antecessors de fa 35 anys dels ara dimitits, divorciats o repudiats, la vicepresidenta Joana Ortega i els consellers Ramon Espadaler i Josep Maria Pelegrí.

També per primer cop, tenim un portaveu del president Mas que no és Quico Homs, l'inefable conseller de Presidència que s'ha ocupat del contacte amb els mitjans i de la construcció de la imatge pública del Govern i del procés. Encara que s'ocuparà ara de la campanya electoral i de les sempre pendents i nebuloses estructures d'Estat, la seva substitució per Neus Munté, que ja era al Govern amb la cartera de Benestar Social i havia estat dirigent i advocada sindicalista a la UGT, fa preveure una especial dedicació de la nova portaveu a l'eix social, aquest artefacte que tanta nosa fa a l'eix nacional, i que la doctrina independentista encomana que siguin un sol eix i arribin a coincidir i a fer-se indistingibles.

Moltes coses passen per primer cop. Una de les més celebrades, ens diuen, serà que Convergència es presentarà a unes eleccions amb la consigna clara i sense ambigüitats de la independència. Segur que aquest cop serà veritat, encara que probablement ja no serà Convergència, sinó un partit refundat pels convergents. En tot cas, és veritat que el president diu ara que no cal “llista del president” i que n'hi ha prou amb una “llista amb el president”, cosa que condueix a pensar en “una llista sense el president”: quin embolic! I també per primera vegada.

Hi ha coses en canvi que passen per segon cop, repetició tediosa del dia de la marmota: el president Mas demana a l’anomenada societat civil que treballi per la llista unitària. Això o una cosa molt semblant ja ho va dir a la famosa conferència del mes de gener. Per segon cop des d'Esquerra se li està dient que no, i de forma anticipada a més: abans de l'enigmàtic discurs de Molins de Rei el darrer dissabte, ERC ja va deixar clar que el seu candidat és Junqueras i la seva llista serà una Aliança per la República Catalana en la qual hi pot haver incorporacions exteriors. El resultat de tot plegat: ERC que fa una llista pròpia oberta, Unió que va pel seu compte (per primer cop), Mas que està disposat a fer un pas enrere... Per primer cop el turbo ha aixecat una tal turbulència que no hi ha ningú que s'aclareixi.

Compte que la data torna a posar-se en dubte! Compte que la idea que Rajoy podria avançar les eleccions és un altre cop damunt la taula! La campanya electoral ja està en marxa, el que passa és que no sabem quina. No es nomenen caps de campanya amb tanta antelació com ho ha fet Rajoy. Podria ser que el primer Govern monocolor de la història de la Generalitat recuperada i de la història de Convergència estigués pensat no per fer les eleccions del 27-S sinó per aguantar fins al final de la legislatura.