L’‘efecte Sánchez’

Pedro Sánchez llança avui la seva campanya cap a la Moncloa oferint-se com a única alternativa viable al Partit Popular a les properes eleccions generals. La pau establerta amb la presidenta andalusa, Susana Díaz, descarta un pols intern que hauria estat letal en el procés de recuperació d'aquesta opció política, la qual cosa s'ha traduït en una convocatòria de primàries que és innecessària celebrar per falta de rivals. El moment sembla molt adequat per a Sánchez, més ben valorat que els seus antecessors durant els últims anys i aprovat massivament pels simpatitzants del PSOE, com es reflecteix en el sondeig de Metroscopia publicat avui en EL PAÍS.

Que Pedro Sánchez es consolidi internament és positiu per acabar la reconstrucció de l'edifici socialista, però això no resol el conflicte amb la societat. Els pactes municipals i autonòmics l'han ajudat a millorar l'efecte d'un resultat en vots que ha estat dels més baixos obtinguts per aquesta força política des de la Transició. I han diluït la definició del projecte a causa de les cessions i matisos necessaris per arribar a acords amb opcions més a l'esquerra i amb nacionalistes. Declarar-se socialdemòcrata tampoc no és un aclariment suficient, perquè aquest corrent travessa un estat de dubtes i de divisions al llarg d'Europa que complica reconèixer de què parlen Pedro Sánchez i els seus quan es declaren els protagonistes o representants d'aquest sector.

Al final, no es poden guanyar les eleccions sense propostes convincents. Una de les incògnites més importants és el projecte econòmic i la gestió d'aquesta parcel·la, clau per a la vida de tots els ciutadans. Pedro Sánchez ha d'aclarir quin és el projecte i qui té al cap per dur-lo a terme. No hauria d'oblidar-se d'Ed Miliband, el líder laborista que les enquestes donaven com a guanyador a les eleccions britàniques del 7 de maig, i que va haver de dimitir després d'una derrota humiliant i la principal debilitat de la qual va ser l'economia: l'atac contra l'austeritat excessiva de Cameron va funcionar fins que la tornada del creixement i de l'ocupació ho van convertir tot plegat en un mal argument.

Per bo que sigui l'efecte Sánchez per al PSOE, ara es mou en un terreny de més pluralitat i competència. Els caladors del vot socialista estan molt disputats per altres flotes partidistes, des de Podem a Ciutadans o els nacionalistes. El PP tampoc no renuncia a pescar en aquelles aigües, fet que ho prova el discurs adoptat per Mariano Rajoy a l'hora de presentar Sánchez com un radical perillós disposat a vendre's a Podem. Així doncs, no són pocs els adversaris que surten al pas del partit del centreesquerra.

El camí del secretari general del PSOE no serà fàcil. És lògic que miri de tocar el poder atacant el PP com a adversari natural, però també té la responsabilitat de no cedir al radicalisme; per això necessita explicar amb claredat el que pretén, si vol guanyar-se la confiança de la ciutadania. Per aconseguir l'enlairament definitiu ha d'apel·lar a la majoria des de la centralitat ideològica, que és el terreny on es guanyen les eleccions i del qual el PSOE no s'ha d'apartar.