Sónar 2015: Estat de la qüestió

Fa l'efecte que res ha canviat en aquests 21 anys. Un 2 de juny de 1994 es donava per inaugurada la primera edició del festival Sónar, en aquella època era el recinte del CCCB qui acollia la part de dia. 6.000 persones van assistir aquell cap de setmana, molt lluny de les més de 100.000 que s'esperen aquest any.

El públic d'aquesta edició de dia, resituat des de fa dos anys en els amplis espais de la Fira de Barcelona, el forma una selecció diversa de perfils, si de cas s'aprecia una enorme presència d'espectadors anglosaxons. L'artista de pop electrònic Kindness ho ressaltava en un dels comentaris que va fer durant la seva actuació del dijous: “Volia practicar una mica d'espanyol, però veig que hi ha un ampli sector que sou britànics”. La zona del SonarVillage, una gran esplanada de gespa artificial on la gent es queda estirada les primeres hores del dia, dóna una de les claus del festival. “Aquest és el segon any que venim. Som cinc amigues de Londres”, comenta una noia anglesa de trets asiàtics. “No sé qui toca durant el dia, però aquesta nit m'agradaria veure Skrillex”. Al seu costat hi ha una parella de nois, no porten samarreta i tenen l'esquena una mica cremada. “Hem dormit poc, però no volíem perdre'ns l'edició de dia, s'està molt bé a la gespa”, confessa en un perfecte anglès un d'ells.

En aquests vint anys el festival ha evolucionat de manera sostenible, sense perdre la seva essència i mostrant algunes de les propostes més innovadores del present. “Aquest és el millor dels festivals possibles”, opina Tomas Fernando Flores, director de Radio 3 i un dels pocs periodistes que no s'ha perdut cap edició. “El cartell recull la doble faceta del Sónar, d'una banda el seu vessant més lúdic i hedonista, i per l'altra la seva capacitat única per descobrir els nous camins de la música contemporània”. No obstant això, altres persones del públic que es congreguen al SonarDôme no opinen el mateix. “Vaig venir per primera vegada el 1995, a la segona edició. Per mi aquell esperit no es manté”, critica Luismi, un noi madrileny que ha viatjat des de Berlín per assistir per enèsima vegada al festival. “Un troba massa noms que es repeteixen any rere any, la capacitat de sorpresa ha disminuït, es veuen massa concessions a un tipus de públic enfocat a l'oci”.

Víctor Flores és el director del departament de cultura de Red Bull, un dels patrocinadors del festival i els qui programen l'escenari SonarVillage, tanmateix la seva primera relació amb el festival va ser com a discjòquei convidat el 1999: “La nit i el dia abans estaven molt separats. En aquells anys podies veure propostes molt radicals, artistes que punxaven amb discos d'escata o un concert d'impressores, per exemple. Al costat contrari hi havia la nit, molt més guerrillera que ara. Els últims anys es pot observar com la nit s'ha anat introduint en el dia”.

Un altre dels aspectes que cada any pren més força és Sónar+D, un festival paral·lel dedicat a les noves tecnologies que té lloc molt a prop dels concerts de dia. “El +D és una bogeria”, explica Víctor. “Aquest any m'ha sorprès per l'expansió que ha tingut”. L'Alejandro, un madrileny de 44 anys que només acudeix al festival el divendres, també destaca aquell apartat del festival: “Fa deu anys que vinc i ara és una de les parts que més m'interessa. Potser sigui per l'edat”, comenta entre rialles. Un recorregut ràpid per les seves activitats ens descobreix zones concorregudes on la gent prova sintetitzadors, conversa sobre les últimes millores de la plataforma de micromecenatge Kickstarter o programa sobre una taula en la sessió dedicada al Music Hack Day.

“A nosaltres sempre ens ha agradat la part de dia, per ambient i line up”, matisen l'Ana i l'Uge, més conegudes com Las Casicasiotone (LCC), que toquen per primera vegada aquest any al festival, dins del showcase del segell austríac Mego. Se les veu contentes i disteses, comenten que dijous van poder veure molt breument Arca i Autechre, dos dels noms més esperats del festival.

Un petit sondeig entre el públic constata que pocs coneixen la majoria d'artistes que hi haurà aquell dia a l'escenari del SonarDôme. “Fa 4 anys que vinc al festival, però aquesta és la primera vegada que vinc tot el dia. Sempre vinc de rebot, però aquesta vegada vull veure totes les propostes. Conec un 10% del cartell, però me'n fio”, confessa en Daniel, un jove d'uns trenta anys que està recarregant la polsera amb la qual es pot pagar a dins. Comenta que un dels esdeveniments més esperats és el del tancament, amb Laurent Garnier. El francès és dels pocs artistes que poden vanar-se d'haver punxat a la primera cita de Sónar. Un festival que encara que passin els anys, segueixen adaptant-se als gustos de la gent.